Vaig
acabar l'anterior llibre d'articles amb títol "El procés" amb
l'article del maig 2019 on feia referència al nomenament d'eurodiputat al
president Puigdemont. I com està Catalunya després de tot allò? Hem passat per
molts canvis, la Covid, la continuïtat de la repressió, el català al congrés,
fins a arribar a l'Amnistia on tanco el llibre, perquè crec que a partir d'ara
és una altra història i veurem per on anirà.
. Enhorabona!
Resum: La solitud i l'amistat a la perifèria turística.
Un home de mitjana edat viu amb la seva gossa, anomenada Taylor, a la zona de xalets adossats del nucli turístic de Bellavista, en una illa mediterrània sense nom. Un dia la Taylor mor enverinada, sense que el seu amo sàpiga qui pot haver-ho fet, ni per què. Tampoc comprendrà una altra mort absurda, la d'una persona amb qui coincidien sovint quan passejava la gossa, víctima d'un incident de carrer vora un bar de tatuatges regentat per una parella de serbis. Mentre l’home intenta assumir aquests fets, es veu abocat a considerar la relació que té amb el món que l’envolta: un entorn impersonal, degradat per la corrupció i el descontrol, on, tanmateix, el sorprendran fulguracions de bellesa i d’autèntica amistat.
“En política, la cosa més difícil és fer evident l’evidència.” La frase, la solen atribuir a un conegut dirigent socialdemòcrata nòrdic i, personalment, sempre m’ha semblat molt encertada. Efectivament, l’evidència de qualsevol cosa –que implica, per tant, la impossibilitat de discutir-la– és allò que costa més d’aconseguir en política. Perquè sempre hi ha contraris que faran servir qualsevol subterfugi per a dissimular-la, per a tapar-la, per a obstruir-la. La construcció de l’evidència –si em permeteu aquesta frase gairebé al límit del que és acceptable filosòficament– és la tasca més gegantina de qualsevol moviment polític. Però també sol ser la marca de la imminència de la seua victòria.
Als països bàltics, on el culte a l’Exèrcit Roig en temps soviètics s’havia imposat com a fet gairebé religiós, va costar molt de fer evident a la població que Hitler i Stalin havien pactat en secret la seua sort i que aquells soldats dibuixats com a alliberadors eren en realitat ocupants conxorxats amb l’enemic que ells mateixos havien dibuixat com a diabòlic. I a la Sud-àfrica de l’apartheid, el boicot internacional no tan sols va tenir un impacte econòmic clau. També va servir per a fer evident a la població negra que, fora de les seues fronteres, ningú no qüestionava que eren éssers humans amb la mateixa dignitat i els mateixos drets que els blancs, després de dècades de règim racista que havien fet que els implicats mateixos en dubtassen.
Aquesta explicació ve a tomb de dos llibres que he llegit fa poc, i amb els autors dels quals parlem en aquest diari. Ahir, Joan Safont va entrevistar l’historiador Oriol Dueñas, autor de L’ocupació de Catalunya (Rosa dels Vents), i avui Esperança Camps entrevista el jutge Joaquim Bosch, autor de La patria en la cartera (Ariel).
Són dos llibres excel·lents. El primer descriu l’ocupació de Barcelona, la terrible situació que s’hi vivia quan les tropes franquistes van entrar-hi i el canvi de vida que va significar. Descriu, particularment, l’obsessió del franquisme contra la llengua catalana i el catalanisme –un dels motors evidents, per més que es vulga amagar, del colp d’estat contra la Segona República i del nacionalisme espanyol en general. Llegint-lo, de fet, es fa molt difícil de no remarcar la continuïtat amb el present. Perquè les obsessions d’aleshores són les mateixes d’ara, s’expressen sovint amb els mateixos arguments de fons, pouen moltes vegades en el mateix mite i, fins i tot, algunes de les formes –aquest goig, el gaudi, de la violència, tan propi dels mascles espanyols– comencen a assemblar-se massa. A més, llegint-lo, es veu ben clar que l’odi a la llengua catalana és un dels corrents més profunds que recorre el nacionalisme espanyol i que el fa recognoscible a través del temps i les circumstàncies.
I el llibre de Bosch va més enllà i tot. Amb el subtítol “Passat i present de la corrupció a Espanya”, aquest volum posa llum, amb una mirada molt innovadora, a un fenomen que crec que ha de ser clau en aquesta batalla per a “fer evident l’evidència”. Bosch hi defensa, i argumenta de manera brillant i indiscutible, que la corrupció política a l’estat espanyol ha existit sempre, però que solament durant la dictadura de Franco, i gràcies a la seua estructura, va esdevenir institucional. I, cosa que és més important, diu que aquesta institucionalització de la corrupció franquista és això que encara tenim avui. La transició, el sistema de partits que tenim ara, va marcar, segons l’autor, una continuïtat amb aquell tret extractiu essencial del règim franquista, simplement que el va adaptar i en va ampliar el nombre d’actors.
On abans robava un, ara en roben quatre, com si diguéssem –i això ho dic jo, no ell. Però de la mateixa manera. I si això passa, diu Bosch, és perquè, amb les actualitzacions pertinents, és clar, l’esquema operatiu i la filosofia de fons de la corrupció franquista i l’actual no és que siguen iguals, sinó que és la mateixa. I això, l’autor ho reforça políticament, perquè, de passada, no s’està de recordar evidències polítiques també tan transcendentals com ara que “la llei que obria el camí cap a la democràcia no va ser negociada amb els representants de l’antifranquisme”, que la transició de cap manera no va ser pacífica i que es va limitar a ser “un pacte entre elits polítiques, sense gairebé participació o debat intern de les bases socials”. Evidentment, com no podia ser altrament, essent l’autor qui és, Bosch també remarca la pervivència de la mentalitat franquista sobre una justícia, que “el règim anterior no veia com un poder de l’estat sinó com un instrument subordinat i al servei del règim”.
Tots dos llibres els considere, per tant, aportacions importants en la gran batalla per evidenciar l’evidència. En la batalla per despullar la transició política i argumentar, davant la nostra població però també davant la comunitat internacional, que vivim en una situació d’anormalitat democràtica que justifica un trencament obert i complet amb la constitució i el règim, i en el nostre cas també amb l’estat, que es dibuixa a través seu.
I l’acumulació d’evidències en aquest sentit és un senyal molt positiu de tot allò que el moviment democràtic català ha aconseguit aquesta darrera dècada. Perquè l’independentisme ha estat capaç de desmuntar el mite de la transició obligant el règim a presentar davant la societat i el món la seua cara veritable. I d’això se’n deriva, i és el fet més important, la desafecció ciutadana expressada en el suport majoritari a la independència. Aquell vell concepte encunyat pel president Montilla assoleix avui un nivell enorme, especialment al Principat però també a la resta del país i a les altres nacions de l’estat espanyol. És cert que al costat dels qui presenten solucions, hi ha, com passava durant la dictadura, qui té por, qui creu que no és possible guanyar o qui pensa que val més no posar-s’hi si vols viure tranquil. Però poca gent, tret dels partidaris del règim –que avui com aleshores són molts– se sent orgullosa de pertànyer a un estat com l’espanyol. I compareu això, compareu-vos, amb què passava el 1992, per exemple, i entendreu segur l’abast extraordinari de la faena feta des de la consulta d’Arenys de Munt i la reacció a la sentència contra l’estatut.
Una faena que es visibilitza d’una manera cristal·lina amb el desacomplexament de l’extrema dreta. Aquest element és molt important, i el Primer d’Octubre hi té un paper fonamental. Perquè una de les grans disfresses per a no fer evident l’evidència era aquella que feia veure que Espanya no tenia extrema dreta. Però la reacció autoritària del monarca, del PP i del PSOE a l’envit democràtic català del 2017 i la consegüent legitimació de la violència política i institucional no van fer sinó obrir les portes de bat a bat a aquella extrema dreta que no havia desaparegut mai i que sols estava convenientment amagada –pels interessos d’Espanya.
Trobe especialment curiós que hi haja gent que se sorprenga ara amb la potència del fenomen Vox. Potser algun lector veterà recordarà encara dos editorials meus del 2013 (aquest i, sobretot, aquest), en què avisava que el PSOE basculava cap al feixisme pel seu acostament al nacionalisme espanyol, que és intrínsecament feixista, i de les conseqüències que tindria això. En aquells dos articles esmentava qüestions que avui Joaquim Bosch aclareix amb el seu llibre d’una manera indiscutible i continuïtats ideològiques que són molt ben reflectides en el llibre de Dueñas. De manera que, com que recorde perfectament la polèmica que es va organitzar aleshores i les astracanades i els insults que vaig haver d’aguantar, quan acabe de llegir dos grans llibres com aquests no puc sinó respirar tranquil i pensar en el camí tan gran que hem fet tots plegats per aconseguir fer evident l’evidència.
PS1. El llibre de Bosch rastreja la corrupció franquista fins a l’episodi del colonialisme compensatori marroquí d’Espanya, on diu que comença a dibuixar-se. I aquesta és una pista essencial sobre la conformació de l’Espanya contemporània, com ja explicava de manera magnífica la historiadora Gemma Torres en el llibre La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927) (Editorial Afers). Vegeu-ne l’entrevista de VilaWeb. Parlant d’això, Bosch afirma que Franco va entendre al Marroc que la corrupció dels càrrecs que l’envoltaven li era extraordinàriament positiva per a dominar-los: “Els interessos solen ser una cosa més extraordinària que la ideologia.” Ara agafeu aquesta explicació i projecteu-la sobre això que va passar la setmana passada amb les llicències del parlament i el comportament dels partits independentistes i veureu com, de sobte, es fa la claror.
PS2. Ahir, la Universitat Pompeu Fabra va rectificar l’error comès arran d’un piulet del professor Hèctor López Bofill. El rector, Oriol Amat, ha demanat disculpes públiques, cosa a què estem massa poc acostumats en aquest país, i s’ha aprovat una declaració important sobre la llibertat d’expressió, que a més s’ha incorporat en el codi ètic. De la mateixa manera que vaig criticar tot allò que va passar, avui aplaudesc el gest de la universitat i del seu rector.
La vida és una continuïtat d'actes i tots tenen conseqüències. Alguna cosa del passat sorgeix inesperadament i ho canvia tot, el destí està escrit i no perdona. Tres amigues de la infància es troben al cap dels anys sense saber que aquesta trobada formava part del seu propi llibre de la vida i de la seu final.
A mi sempre m'ha agradat caminar. Cada tarda me n'anava per un camí o per un altre per a descobrir tot aquell paratge, un dia decidir prendre el camí que pujava cap a la muntanya, m'emportà prop d'una hora i va valer la pena. Allí malgrat els anys, segles seguia, perfecte un dolmen sencer. Em dic, molta l'atenció, què cap monument funerari en el cim de la muntanya.
Segons ens van comptar els de la masia, amos del terreny on acampem, es feien misses negres, que aquell paratge li deien "el cim de les bruixes", però que tot era una llegenda. Bé, en el llibre explico molt més.
A mi, molts anys després em va inspirar per a escriure aquest llibre.
Tessa Barlo
He canviat la portada del llibre "La oscuridad del alma humana". Espero que us sigui més atractiva. Ja em direu
L’editor impulsa una nova editorial, la Segona Perifèria, que veurà els primers llibres editats el febrer del 2022
Miquel Adam va ser un dels pioners en el món dels blocs en català a començament de segle. Havia estudiat econòmiques, però essent un jove desnerit, desvergonyit, graciós i que queia en gràcia, i a sobre lletraferit, va començar la vida laboral a l’editorial Laertes. L’editorial l’enviava a la Fira del Llibre de Frankfurt i ell, sense complexos, explicava al bloc “La segona perifèria” les vivències i peripècies i l’experiència adquirida, tant si era bona com si no ho era. Aviat, “La segona perifèria” va començar a tenir parroquians. Primer, uns quants i, després, molts. En paral·lel, van començar a funcionar les sessions de poesia de l’Horiginal, els dimecres al vespre. Era un dia de trobada gairebé sagrat. Els joves atrapats per la literatura i navegants de perifèries coincidien al Raval, sense cita prèvia, a l’obrador de l’Horiginal, per participar en el cicle l’Horinal de poesia, impulsat primer per Meritxell Cucurella-Jorba i després pel tàndem Josep Pedrals i Ferran Garcia. Miquel Adam n’era un habitual. I amb el temps es va guanyar un lloc d’honor, llegint els seus “Discursos a la nació”, a manera de presentació de llibres.
Va ser a l’Horiginal que va conèixer l’equip de LaBreu, amb Ester Andorrà al capdavant. Miquel Adam va entrar a LaBreu per obrir dues col·leccions de narrativa, la catalana i l’estrangera. Ell va ser el responsable de descobrir per al públic català, per exemple, la literatura de Serguei Dovlàtov. Però calia guanyar-se les garrofes i Adam va fer un pas endavant i va posar-se a treballar amb Josep Cots i Laura Baena a Edicions de 1984. S’encarregava dels temes de premsa de l’editorial. I tot i que no era el seu lloc ideal, no li mancava entusiasme a l’hora de traslladar la passió literària per alguns dels autors de 1984. Tot era experiència, tot era aprenentatge, tot era anar endavant.
I un dia li va arribar l’oportunitat de convertir-se en editor i la va aprofitar. De la mà del director editorial Joan Carles Girbés, va entrar al grup Som com a editor d’Ara Llibres i Amsterdam Llibres. Hi ha estat tres anys. Fins fa pocs mesos, quan d’una manera elegant i amical es va acomiadar dels companys, autors i col·laboradors, i d’una manera plena d’intriga ho feia saber a les xarxes socials. Que ja tindríem notícies seves. Després, silenci, fins que va començar a moure el recuperat nom d’aquell mític bloc, la Segona Perifèria.
I sí, ja ho deveu haver intuït: l’editor Miquel Adam emprèn ara una aventura editorial en solitari: el febrer del 2022 publicarà els dos primers títols de la seva nova editorial, la Segona Perifèria. I diu que no és cap secret, però com que encara falta un any, no vol córrer de cara en fora, i treballa de cara endins.
Us expliquem el que ens ha explicat en una conversa, tenint en compte que encara és d’hora per a avançar els primers títols, per exemple, tot i que ja en té vuit de contractats.
La decisió li va costar de prendre, però un cop presa no tenia marxa enrere: la necessitat de projecte propi li arriba després de setze anys d’adquirir ofici i experiència, de saber que té instint per a ser editor, després d’un confinament i d’una pandèmia que li han permès de pensar amb profunditat. I això li agafa quan es troba a la quarantena (té quaranta-un anys) i ha sentit que si no ho fa ara, no ho farà mai.
Miquel Adam té un coixí que li permet d’engegar i treballar el projecte durant del 2021. Però quina mena d’editorial serà la Segona Perifèria? Segons que ens explica, té com a referents dues editorials nascudes al segle XXI, joves, que encara no tenen els deu anys, però que ja tenen un catàleg molt definit, personal i que han trobat el seu públic. La Segona Perifèria vol trobar un espai entre l’Altra editorial, d’Eugènia Broggi, i Edicions del Periscopi, d’Aniol Rafel. Adam ho explica així: “L’Aniol és un professional d’altura i té una editorial que s’hauria d’estudiar a les facultats d’empresarials, perquè és d’una solidesa admirable. I l’Eugènia té una editorial que és pura alegria. L’Eugènia transmet i comunica molt bon rotllo. I entre aquest parell de perfils m’agradaria situar-me: amb la personalitat alegre de la Broggi i la seriositat professional que té l’Aniol. I entre ells i els seus equips fan una feina impecable. Aquests companys i altres, com Males Herbes, Raig Verd, les Hores, Tigre de Paper, Ela Geminada…, els he estudiat. Hi ha molts editors de la meva generació que es van atrevir molt abans que jo i tots em semblen admirables. I els que arriben ara amb la seva música: Mai Més, Extinció…”
La Segona Perifèria editarà nou títols l’any. Miquel Adam ja ha comprat els drets i contractat vuit dels nou títols que publicarà el 2022. Prefereix no fer-los públics encara, però sí que podem explicar que són cinc obres estrangeres i tres d’autors catalans. Són cinc obres de narrativa, dues memòries, un recull periodístic i un assaig. Diu: “Jo ara començo de zero. Els autors catalans de renom, sé que els podré seduir a partir de la construcció d’un catàleg sòlid. Els autors catalans que he contractat encara són desconeguts. I fer-los créixer és una motivació afegida. Dos són inèdits, no han publicat mai, i l’altre sí que té una novel·la publicada, però li proposo literatura de no-ficció, un recull d’articles. I tinc un inici de catàleg d’estrangers del qual estic molt content. He estat tocat per la sort del principat.
Quins són els perills més importants que veu Miquel Adam en aquesta aventura editorial, més enllà dels econòmics? “El perill més gran seria no trobar els lectors. La comunicació és molt important. I, sobretot, que et coneguin a totes les llibreries de Catalunya. Tinc aquest any per anar a fer quilòmetres. Una altra pregunta que m’ha turmentat tots aquests anys: hi ha lloc per a una nova editorial? La resposta automàtica és que no. Ja sabem que mai és el moment per a fer una editorial, i ara menys que mai, que hi ha tantes editorials i totes tan ben muntades. Però d’altra banda penso que jo he fet el clic amb els lectors força vegades. Hi he connectat aportant títols a les editorials on he treballat i res em fa pensar que no hi vull connectar ara. Connectar amb els lectors és apoteòsic. El repte és que la meva visió de la literatura encaixi amb la d’una massa crítica de lectors. Ep! I no només la meva visió! Aquest projecte és personal, però no personalista. Tinc orelles i m’escolto les amistats, i em deixo seduir per les seves recomanacions.”
Continua Adam: “He après algunes coses interessants, com ara que la qualitat no es troba només a dalt de tot de la piràmide, es troba a tot arreu. Els lectors som polièdrics. Hi ha llibres comercials extraordinaris que compleixen perfectament la seva funció. Hi ha llibres d’enorme valor literari que sempre fan molt de respecte, però si els comuniques bé i sense arrogància, poden seduir molta gent. I per contra, hi ha llibres comercials horrorosos, i llibres d’alt valor literari que no valen res. En resum, treballar a tantes trinxeres i tan diferents m’ha aportat una visió oberta del fet literari i de l’acte de llegir i m’ha fet desenvolupar cert instint per a saber destriar el gra de la palla a tots els nivells, a destruir tants murs de prejudicis.”
“Ara m’obsessiona preparar-me bé per ser digne de les editorials que hi ha. Aquestes editorials –i qui diu editorials diu traductors, autors, correctors, il·lustradors, etc.– han aconseguit de crear lectors exigents. Hi haurà espai si aconsegueixo emular la seva excel·lència. I en això estic concentrat ara.”
Esperem que quan faci cinc anys, Miquel Adam pugui escriure un volum sobre els primers cinc anys de l’editorial. Recordem que també és escriptor. Perquè d’anècdotes, ja en té un bon grapat de viscudes aquests pocs mesos, i tot just ha començat amb el seu segell.
Nelly Sachs (Berlín, 1891 ‒ Estocolm, 1970), una de les poetesses europees més importants del segle XX, és alhora una desconeguda per al lector en català, perquè fins ara no s’havia traduït la seva poesia. Per primera vegada, Adesiara tradueix al català la poesia corprenedora de Sachs recollida al llibre Als estatges de la mort, de la mà de Feliu Formosa, en una versió bilingüe alemany/català. De família jueva, Sachs va fugir del règim nazi just abans de ser enviada a un camp de treball. I fou a l’exili suec on va escriure la major part de la seva obra lírica i dramàtica.
Nelly Sachs, la força poètica del destí de tot un poble
Aquesta setmana arribaran a les llibreries catalanes dos dels reculls poètics més exquisits que van donar les lletres europees al segle XX, si més no segons el meu parer: Ossos de sípia, de l’italià Eugenio Montale, i Als estatges de la mort, de l’alemanya Nelly Sachs. Aquests llibres, tots dos en edició bilingüe, han estat traduïts de manera impecable, respectivament, per Joan Navarro i Octavi Monsonís, el primer, i per Feliu Formosa, el segon.
Si bé tots dos escriptors van rebre el premi Nobel de literatura (Montale el 1975 i Sachs, el 1966), tinc la sensació que l’italià és més conegut a casa nostra que no pas la poetessa alemanya, ni que sigui pel fet que ha estat més traduït (malauradament, tampoc no gaire). En realitat, no costava gens ser més traduït que Nelly Sachs, perquè Als estatges de la mort és, si no vaig errat, el primer llibre de poesia de l’escriptora que podem llegir en català –fins avui hi havia una traducció i prou del drama èpic Eli. Ein Mysterienspiel vom Leiden Israels, que Domènec Guansé va signar un llunyà 1967 amb el títol La passió d’Israel.
Sigui com sigui, Als estatges de la mort és el llibre que va donar a conèixer Sachs com a poetessa a escala internacional, l’any 1947, quan ella tenia més de cinquanta anys i vivia a Suècia, exiliada. Com afirma Heike van Lawick, que ens regala un aclaridor epíleg que clou el volum, “tota l’obra de pes d’aquesta autora es deu als horrors que hagué de viure, com ella mateixa remarcà en diverses ocasions. La seva obra creativa començà amb la Xoà. De fet, la mateixa Sachs no va voler reeditar mai el que va escriure –i havia començat de ben jove– abans d’haver de fugir de l’Alemanya nazi”. Sachs, de fet, va fugir d’Alemanya just quan rebia l’ordre de presentar-se a un “camp de treball”, i ho va fer amb l’ajut, entre més personalitats, d’una escriptora famosa, la sueca Selma Lagerlöf.
Aquest llibre és dur, molt dur, és
colpidor, és pertorbador: el primer poema del recull s’inicia
precisament amb una invocació a “les xemeneies”, que ja us podeu
imaginar que no són les de les fàbriques, ni les de les cases, sinó les
dels camps d’extermini. Sachs hi obre una via poètica, en quatre cicles
de títols ben entenedors (“El teu cos dins el fum per l’aire”,
“Pregàries pel nuvi mort”, “Epitafis escrits en l’aire” i “Cors després
de mitjanit”), per dotar de veu els morts a fi que ens recordin, sense
subterfugis, els horrors dels camps, els éssers estimats que ja no hi
són, els destins de tanta gent anònima truncats de soca-rel i els
col·lectius desfets pel desastre. I curiosament aconsegueix, gràcies a
la bellesa dels seus versos, que puguem preservar la memòria d’uns fets
monstruosos. Veient com el feixisme campa avui tan a prop nostre, sembla
més escaient que mai provar de vèncer-lo amb la paraula d’aquesta gran
dama de la poesia universal.
Jordi Raventós
'Todo bajo el sol' (Salamandra) és un retrat històric i social de l’efecte que ha tingut sobre les persones i el paisatge l’aposta estatal pel turisme
Ana Penyas ha superat la síndrome de la segona novel·la (en aquest cas gràfica) amb matrícula d’honor. I encara més mèrit té en el seu cas, ja que la seva primera obra, Estamos todas bien, li va valdre la major part dels premis de còmic als quals podia optar a l’Estat, inclòs el Nacional de Còmic del Ministeri de Cultura. Un debut impressionant que podia ser un llast per una carrera que tot just començava.
La seva nova obra, Todo bajo el sol, és un retrat històric i social de l’efecte que ha tingut sobre les persones i el paisatge l’aposta estatal pel turisme i la construcció com a motors econòmics del país. Una decisió que pretenia augmentar la riquesa del país i que a la llarga, ha tingut com a conseqüència l’empobriment material però també emocional de molts ciutadans. Res que no sabéssim a aquestes alçades de la pel·lícula. I tanmateix, la forma en què Ana Penyas ens ho explica, tan continguda, tan ben construïda a través dels petits detalls que abunden en les pàgines d’aquest còmic, més suggerida que explicitada, és excepcional. La intel·ligent decisió de fer-ho a través del fil de la vida viscuda per una família anònima i senzilla, com n’hi ha tantes, i el recurs constant en l’ús de les imatges que han format part del nostre imaginari col·lectiu, fa d’aquesta narració intrínsicament gràfica, que en origen pot semblar modesta, un veritable llibre de memòria, molt més impactant que qualsevol assaig d’història, perquè a través de la microhistòria fem un recorregut per la historia econòmica i social d’una bona part de l’Espanya dels darrers 70 anys i ens sentim com bé diu la frase que obre el llibre com “quienes se quedaron como extraños en su propia tierra”.
Potser va ser innocència per part dels nostres governants creure que les formes de vida tradicionals i el turisme conviurien sota el sol mediterrani tal com sembla suggerir el poètic inici del llibre amb una juxtaposició d’imatges voluminoses en blanc i negre de pescadors (que recorden tant a Sorolla com a Auladell) arribant de bon matí amb la barca i els banyistes, amb un groc esclatant plantant al mateix temps els para-sols a la sorra de la platja, amb l’ombra literal de la Guàrdia Civil sempre vigilant. O potser ni tan sols ho van tenir en compte.
En tot cas, a aquests visitants del nord, qualificats com a “señoritos extranjeros” que els primers emigrants, aquest cop d’altres parts de l’Estat, havien d’atendre de la forma més servil possible, no tenien ni el més mínim interès per la situació real de la població d’un país que vivia sota una dictadura. Però no semblaven ser només ells. Penyas també fa autocrítica, conscient de l’amnèsia que va adoptar bona part de la població com a resultat del miracle econòmic. “Parece que aquí el pasado ya no existe”, comenta al cambrer un turista amb una mica més de consciència.
Els efectes, a tants anys vista ja, han estat processos de
gentrificació que han acabat expulsant els autòctons del seus territoris
originals, ja no tan sols de les poblacions de la costa, sinó que també
dels espais de l’interior i dels centres històrics de les ciutats,
sobretot de les capitals del província. L’avarícia aquestes darreres
dècades no ha tingut límit, i sembla que encara no el té. Els ciutadans,
en molts casos han sigut ben ingenus, “pero ¿qué os creíais? ¿que el
barrio lo estaban dejando bonito y limpio para vosotros?”, li diu una
jove al seu pare, molt més lúcida que aquest en llegir les dinàmiques
del neoliberalisme, quan l’home es veu forçat a abandonar la que havia
estat la seva llar al centre històric a causa del mobbing
immobiliari. Barris molt degradats per la droga i la prostitució i que
havien estat regenerats gràcies a injeccions de diner públic provinent
dels fons europeus, i que s’ha acabat convertint en parcs temàtics per a
turistes.
Resulta curiós aquest interès de l’autora per la memòria històrica i el franquisme social, tenint en compte que va néixer anys després de la mort del dictador. S’explica perquè va créixer en una família compromesa en la qual sí que es parlava de política i perquè s’ha mogut en entorns relacionats amb els moviments socials, on la idea de progrés es considera definitivament extingida. En la seva obra s’intueix una nostàlgia per un món que va existir i que s’ha perdut irremissiblement. Un món que molts ja només hem conegut d’oïdes. I l’autora, com molts de nosaltres, enyora quelcom que ja no hem viscut: un món menys salvatge i amb més humanitat. Una idea que sembla quedar recollida en la figura de les àvies, tan presents en la seva obra, dones que independentment de la seva particularitat, són rotundes i fortes, com ho eren els vincles que han desaparegut.
Ana Penyas aprova amb nota l’ús del color en aquest còmic, imprescindible pel retrat de la costa mediterrània i l’horta valenciana. Un esclat de llum que combina a la perfecció amb la reproducció de cartells publicitaris i la tècnica del collage, que barreja dibuix i fotografia i que fa pensar molt sovint en la influència dels també valencians Equipo Crónica. L’ús d’imatges publicitàries, en aquest cas cartells, tot i que també molt de marxandatge, reforça el valor documental de l’obra, ja que les expressions de la cultura popular són al capdavall les que millor retraten la dimensió sociocultural de qualsevol època.
No sabem quin serà el recorregut que tindrà l’obra pel que fa als premis, però està clar que Ana Penyas és amb diferència la creadora més potent de la seva generació en tots els nivells del discurs. Todo bajo el sol és el retrat de tota una època i d’una descomposició que no es limita a mostrar, sinó que també interpreta, és a dir, és un discurs crític sobre el model econòmic d’Espanya i de com hem arribat a la situació actual. I tot això en còmic i arriscant amb la gràfica. Una obra que perdurarà.
https://www.nuvol.com/llibres/el-que-es-va-perdre-sota-el-sol-155036
Ha lliurat el premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, després de 1.207 nits a la presó · El guardó ha estat per a Eva Baltasar amb ’Boulder’ · Us oferim la crònica de l’acte
Jordi Cuixart comentava aquesta tarda, molt alegre, vorejant l’eufòria: “Volien que plegués, que deixés la presidència d’Òmnium. Em deien: ‘Si deixes de ser president, tot t’anirà més bé.'” Però el determini de Cuixart a no cedir, aquesta tarda del 4 de febrer, li ha provat com una petita victòria. Després de 1.207 nits a la presó, després de tres premis Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any, enguany ha estat ell qui l’ha lliurat. “És una victòria, perquè volien que plegués. I aquestes són petites victòries que donen sentit a tot.”
Però Cuixart no solament ha assaborit una petita victòria, sinó que ha aprofitat l’ocasió per pronunciar un discurs clar, concís i ferm en favor de la cultura. Perquè és una alarma nacional, diu, que les administracions han de col·locar la cultura en la centralitat de la vida i de la societat. Ens hi va una generació sense cultura, ha dit. “Que la cultura ho inundi tot!” ha proclamat.
Comencem pel començament. Ja ho hem dit, que la tarda era ocupada pel lliurament del premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any. Era a la Sala Hiroshima, del barri del Poble-sec de Barcelona. L’acte s’havia avançat una hora. Es feia a les sis de la tarda, perquè així Jordi Cuixart podria presidir-lo i després trobaria temps per a tornar als Lledoners. Recordem que només té el tercer grau, que encara l’obliga a dormir a la presó. A causa de la covid-19, l’acte s’havia de fer en petit comitè: els escriptors finalistes, els editors i la premsa, bàsicament. I per a tots els interessats, es retransmetia en directe pel canal de YouTube d’Òmnium.
Un minut abans de les sis, arribava Jordi Cuixart, amb la seva companya, Txell Bonet. El president d’Òmnium estava content. Només d’entrar ha dit un “hola a tothom!” i, adreçant-se als escriptors finalistes, els ha demanat: “Com van els nervis?” Tots tres escriptors li han dit que de nervis no en tenien. Els editors Maria Bohigas, de Club Editor, i Aniol Rafel, de Periscopi, sí que en tenien una mica.
Els tres finalistes, recordem-ho, eren: Eva Baltasar, amb Boulder (Club Editor); Sebastià Perelló, amb La mar rodona (Club Editor); i Miquel Martín i Serra, amb La drecera (Periscopi). La periodista literària Anna Guitart conduïa l’acte, que ha començat ben puntual. Per presentar les tres novel·les ha fet una petita entrevista a cada escriptor.
Boulder és la segona novel·la d’una trilogia que va començar amb Permagel i tancarà Mamut. Les dues primeres comparteixen unes protagonistes solitàries, esquerpes, sense ambició per a la projecció professional, austeres, que no volen responsabilitats ni lligams, que fugen d’un món capitalista ple de desigualtats i absurditats. Dones que estimen unes altres dones, però que en la soledat troben el seu estat de benestar. Però Boulder és més radical que Permagel, perquè Baltasar posa la protagonista en unes condicions més extremes i de més tensió, encara. VilaWeb va fer aquesta entrevista a Eva Baltasar quan va aparèixer la novel·la.
I Sebastià Perelló, un dels autors més intensos i atípics de la literatura catalana actual, després de Veus al ras (premi de la Crítica 2017, Club Editor), amb La mar rodona ha fet un tríptic que ens acosta a la Mallorca de la postguerra, de la transició i de la primeria del segle XXI. Un retaule de gran intensitat, sorprenent, reflexiu, a voltes dens, de petites històries que construeixen la categoria de la història d’una Mallorca mirada des de l’interior, popular, poc mostrada, silenciada. Podeu llegir l’entrevista que vam fer a Sebastià Perelló quan va publicar La mar rodona.
“La idea inicial de La drecera –va explicar en el seu moment l’autor a VilaWeb–, era mostrar la transformació interior d’un nen, aquests tres o quatre anys que conformen el pas de la infantesa a la pubertat. Són anys de descoberta, d’incertesa i de perplexitat. Però, és clar, en el moment que situo el nen en un entorn que és el de l’Empordà, també he de retratar tot aquest ambient. I això em va portar a fer el retrat d’una època, el retrat d’un paisatge i dels canvis que ha sofert aquest paisatge. Va venir una mica tot lligat. Ara, el nen és el pal de paller de la novel·la, juntament amb un altre personatge essencial, que és en Pitu, el masover del mas Bou, que representa l’últim supervivent d’aquesta vida vinculada al camp i a la masoveria. Quan desapareix aquesta gent, desapareix tot un món. És un petit homenatge a la gent que ens ha precedit, també.” Llegiu l’entrevista que vam fer a Miquel Martín i Serra quan va publicar La drecera.
Presentats els escriptors, ha estat el torn de Cuixart, que, elegant i content, havia d’obrir el sobre lila que contenia el nom del guanyador. Però abans hi ha hagut el discurs, contundent, en favor de la cultura, sense fissures. En reproduïm uns quants fragments:
L’inici: “És un privilegi felicitar-vos, a vosaltres i a les dotze obres seleccionades, poc abans de tornar a la cel·la; felicitar-vos pel vostre compromís amb la literatura, que ens és refugi i estímul per no deixar mai de somiar.”
“Com a desè president d’Òmnium Cultural, avui és un dia molt especial perquè celebrem plegats el primer acte cultural després de 1.207 nits de presó; celebrem que resistir és vèncer i que els poders de l’estat mai no podran empresonar la llibertat. Ells entenen la llibertat d’expressió com una concessió que pot limitar-se, i veuen la paraula com una amenaça.”
“Persegueixen deliberadament la cultura perquè saben que és l’eina més poderosa d’alliberament en temps de repressió, i l’instrument imprescindible de cohesió en moments d’emergència com els que estem vivint.”
I tot seguit va enfilar la reivindicació central del discurs a favor de la cultura sense renúncies: “També per denunciar que les institucions no protegeixen la cultura com a bé essencial. La cultura ens fa saber que som humans. Sense cultura la vida no té sentit. Per això no ens cansarem mai de denunciar la greu irresponsabilitat de les administracions de deixar la cultura desemparada i abandonada, com estan fent.”
“Si no s’actua de manera immediata s’està posant en risc tota una generació de creadors, d’artistes, d’escriptors i professionals del món de les arts, de conseqüències dramàtiques per al nostre imaginari col·lectiu com a societat.”
I el final: “Contra la foscor, apoderament i llibertats col·lectives: Urnes plenes, llibreries obertes i que la cultura ho inundi tot. I com deia l’estimadíssima Isabel Clara Simó, Sapere aude: atrevim-nos a pensar. Visca les lletres catalanes i visca els Països Catalans!”
Aleshores Cuixart ha obert el sobre lila, que els membres del jurat havien dipositat el dia 14 de gener. I la guanyadora ha estat Eva Baltasar per Boulder. L’escriptora, ara sí, reconeixia, que li havien sortit tots els nervis, però, sortosament, portava el llibre Fulles d’herba, de Walt Whitman, traduït per Jaume C. Pons Alorda i ha llegit un fragment d’un poema que es diu “Veu”, per realçar la importància de la paraula.
Les últimes frases de Whitman llegides per Eva Baltasar tanquen la crònica:
Jo veig cervells i llavis tancats, timpans i temples il·lesos,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de ferir i d’obrir,
Fins que no arribi allò que té la qualitat de revelar el que jeu adormit, sempre a punt, en totes les paraules.
La valoració final de la present edició de BCNegra no podia ser més positiva. Malgrat el format en streaming, més de 35.000 persones s’hi van connectar. Carlos Zanón, comissari del festival de novel·la negra de Barcelona, es va mostrar satisfet del resultat i del fet que els actes s’hagin pogut veure “des de la resta de l’Estat i també del món”.
A les 52 taules rodones hi van intervenir 162 participants, 140 dels quals ho van fer de manera presencial al plató del Palau de la Virreina. “No és igual que la cultura es cancel·li –va afirmar Zanón–. La societat necessita que es reflexioni i la cultura no és un lloc, és el lloc”.
El comissari va considerar que, tot i que la prevista reivindicació de la Rambla no s’havia pogut fer com s’havia previst, “sí que n’hem parlat durant aquests deu dies i hem aconseguit que hi passin moltes coses”. I encara va donar una altra dada: “Al lliurament del premi Pepe Carvalho a l’escriptora Joyce Carol Oates s’hi van connectar 23.000 persones”. L’últim dia del festival BCNegra va tenir música en directe des del Glaciar de la plaça del Rei de Barcelona, amb les cançons de Josele Santiago.
La pandèmia comporta coses dolentes, però també de bones. Zanon va subratllar el fet que alguns escriptors hagin pogut participar des de l’altra punta de món. I ara queden els enregistraments, que es poden seguir veient. “Però també hem sabut que necessitem la gent”.
Les escriptores Claudia Piñeiro i Alicia Giménez Bartlett també van parlar de la pandèmia duta a la ficció. L’argentina treballa com a guionista en una sèrie i en la segona temporada s’està plantejant d’incorporar la pandèmia a la història, perquè no es veu el final d’aquesta situació. Giménez Bartlett, en canvi, no en vol saber res de la pandèmia en les seves novel·les.
I també va ser el dia de lliurar el primer premi Paco Camarasa, de mans de la seva vídua, Montse Clavé, i el comissari Zanón. El premi l’atorguen els principals festivals de novel·la negra espanyols: Setmana Negra de Gijón, BCNegra, Getafe Negro, el Congrés de Novel·la i Cinema Negre de Salamanca, Pamplona Negra, València Negra, Las Casas Ahorcadas de Cuenca, Aragón Negro i Granada Noir.
El primer guardonat amb aquest premi que ret homenatge al llibreter de la Negra y Criminal de la Barceloneta ha estat el periodista i novel·lista negre Lluís Llort per Herències col·laterals (RBA), traduïda recentment al castellà a l’editorial Alrevés.
https://www.lavanguardia.com/encatala/20210201/6212688/cloenda-amb-premi.html
