Presentació dels dos llibres de la escriptora Montse Santó “Cuando nadie te ve” i “A media voz·

 Ahir es va presentar a la Biblioteca de Creixell, els dos llibres de l'escriptora Montse Santó "Cuando nadie te ve" i "A media voz·
La presentació va ser a càrrec de Vivian Segurana del Col.lectiu, Les papallones liles. Acompanyament musical a càrrec del baixista Lluís Salvador.
La Montse em va convidar a l'acte perquè li faig fer la ressenya del llibre ·Cuando nadie te ve" i també em va demanar que li pogués llegir un fragment del llibre "A media voz", fet que va ser per a mi un gran honor!
L'Acte va ser molt amè i ens va acostar als personatges dels llibres sense perdre el misteri de la seva protagonista, que d'alguna manera li van donar vida i volíem saber més d'ella.
La mateixa autora ens diu:" Us proposo, treure'ns les teranyines del què diràn, parlar clar i amb llibertat, i ser honest@s amb nosaltres mateix@s, per poder-ho ser obertament amb els altres.
Trobareu una trama d'alt voltatge, valenta, de ment oberta i amb la clara intenció de fugir d'imposicions i estereotips socials.
Sí, les dones senten plaer, tenen ganes d'experimentar i superen situacions difícils durant la vida. Tot i així, segueixen defenent els seus drets. Amor, erotisme, amistat, sexe, superació, risc, intriga, i molt més. L'amor és un salt al buit pels valents. No hi ha amor sense risc.

 

Ressenya del llibre "Cuando nadie te ve" de Montse Santó

 

 

 

Aquesta és la ressenya que li vaig fer a l'escriptora Montse Santó pel seu llibre "Cuando nadie de ve" i que ha posat a la seva parada de Sant Jordi, m'ha fet molta il·lusió, moltes gràcies, Mon.

Haruki Murakami

 « La vida és ben curiosa. Allò que en un moment determinat ens sembla tan brillant que faríem
el que fos
per obtenir-ho, amb el temps, o amb un simple canvi de perspectiva, de sobte ens sembla que ha
perdut tot el color »

 

Haruki Murakami (村上春樹 , Murakami Haruki?) (Kyoto, 12 de gener de 1949)
és un autor de novel·les i contes japonès. Si bé va néixer a Kioto, visqué gran
part de la seva joventut a Kōbe. El pare era fill d'un monjo budista, mentre que
la mare és filla d'un mercader d'Osaka, però ambdós ensenyaven literatura
japonesa.
Des de la joventut, Murakami va estar molt influït per la cultura occidental, en
particular per la música i literatura. Va créixer llegint nombroses obres d'autors
estatunidencs, com Kurt Vonnegut, Richard Brautigan i Jack Kerouac. Són
aquestes influències occidentals les que sovint distingeixen Murakami d'altres
escriptors japonesos. Estudià literatura i dramatúrgia grega a la Universitat de
Waseda (Soudai), on conegué la seva dona, Yoko. La seva primera feina va ser
en una botiga de discos (igual que un dels seus personatges principals, Toru
Watanabe de Norwegian Wood). Abans d'acabar els seus estudis, Murakami obrí
el bar de jazz "Peter Cat" a Tòquio, que romangué obert entre 1974 i 1982. El 1986, després del gran èxit de la
seva novel·la Tòquio blues, abandonà el Japó per a anar a viure a Europa i a Amèrica. El 1984 va canviar la seva
residència a Fujisawa (Kanagawa), Tòquio, per Oiso (Kanagawa), a aquest canvi van seguir una sèrie de viatges a
Itàlia i Grècia. El 1991 va impartir classes a la Universitat de Princeton (Nova Jersey) primer com a docent convidat,
després com a professor convidat. El juliol de 1993 va ser contractat per la Tufts University a Medford. Tornà al
seu país el 1995 arran del terratrèmol de Kobe, la ciutat de la seva infantesa, així com l'atac de gas sarín que la
secta Aum Shinrikyo perpetrà al metro de Tòquio, fets sobre els quals escriuria. En l'actualitat resideix a Oiso des
del 2001. El 2011 li va ser concedit el Premi Internacional Catalunya.

Crònica de l'ocell
Balla, balla, balla
Tokyi Blous
Kafka a la platja
After drak
1Q84
L’amant perillosa

[Font Viquipedia. Consulta 12/2/2023]

❝Convertir-se en homes sense dones és molt fàcil. N’hi ha prou
d’estimar profundament una dona i que ella se’n vagi. Gairebé sempre (com
sabeu), els qui s’enduen les dones són els astuts mariners. Les atrauen amb
paraules plenes d’enginy i se les emporten corrents a Marsella o a la Costa
d’Ivori. Nosaltres pràcticament no podem fer res per aturar-los. ❞.

En aquest recull de relats llargs Murakami ens retrata set històries
protagonitzades per set protagonistes que, per una raó o per una altra,
han perdut la seva dona. Així tenim en Kafuku, un actor de segona que ha perdut la seva preciosa esposa per culpa d'un càncer, en Kitaru, un mal estudiant que no pot mantenir la relació que té amb la seva xicota de sempre quan ella va a la universitat, o en Kino, que deixa la feina i munta un bar després de saber que la seva dona s'allita amb un company seu.
Set retrats independents que van des del més realista fins als confins més inquietants i surrealistes de l'univers Murakami. Alhora, ens mostra una reflexió profunda sobre la solitud, les relacions personals, els sentiments i els motius de les persones per fer les coses que fan. En una societat de vegades retrògrada i masclista com la japonesa, els homes sense dones no són res. Tenen un buit que no pot omplir-se, de vegades, ni amb una altra dona.

És difícil explicar de què va aquest llibre posat que el fil que uneix les set històries és tènue i només les relaciona que els homes són protagonistes, però potser encara ho són més les dones que els falten. També sóc conscient que llegint l'argument no sembla res de l'altre món, però puc assegurar que es tracta d'un llibre brillant. Normalment en un recull de relats en trobo de fluixos i un parell destaquen. En aquest cas, tots són molt bons, i alguns són espectaculars. D'una cinquantena de pàgines cadascun, tret dels dos últims, que són més
curts, l'estil descriptiu i estàtic de Murakami transpira pels quatre costats. També els seus finals abruptes. No falten fets inexplicables (i inexplicats), però s'hi afegeix un puntet d'humor i de trapelleria, gens acostumada en l'autor, que arrodoneix encara més unes idees molt inspirades. Tot i que els personatges són un pèl esperpèntics, com no, no és difícil trobar-se retratat en alguna de les històries.

Tots els relats tenen alguna cosa, però destacaré 'Kino' i 'Samsa enamorat', increïbles. Recomanable 100% per aquella
gent a qui agradi l'autor, què feu que encara no l'esteu llegint?? Espavileu. Però tot i que a mi m'ha entusiasmat, als
que no us agrada l'autor ni ho intenteu, no digueu 'a veure si amb aquest...'. No, heu sentit? No us agradarà i punt.
No el poseu a la llista, no us gasteu diners. A mi em va meravellar, però és Murakami en estat pur. No se'n parli
més. El tema principal de les novel·les de Murakami és la pèrdua de l'amor i els intents (endebades) per aconseguirlo.
També cal mencionar la tendència de l'escriptor a traspassar la frontera de la representació real i la ciència-ficció.
.

[Font https://www.llibresipunt.cat/2015/03/homes-sense-dones.html Consulta 14/02/2023

L’escriptor que ens va ensenyar a llegir

 

La mort de Vicenç Pagès Jordà (Torroella de Montgrí, 1963) ha deixat la literatura vídua per partida doble: posa fi a la carrera inclassificable d’una figura literària de primer ordre en el panorama català (‘El món d’Horaci’ o ‘Els jugadors de whist’) i s’endú un dels millors crítics i assagistes literaris, capaç d’escriure des de l’encertadíssim ‘De Robinson Crusoe a Peter Pan: Un cànon de literatura juvenil’ fins a la magnífica lliçó d’escriptura ‘Un tramvia anomenat text’. Al novembre, Navona publicarà la seua obra pòstuma: ‘Kennedyana’.

 

Diuen que al funeral de Vicenç Pagès Jordà, el passat 30 d’agost, hi havia tots els elements de la llista que el finat va deixar escrita al seu ordinador en un document titulat Funeral: llibres perquè la gent pogués endur-se’ls i músiques que l’escriptor i crític havia seleccionat. Entre elles, While my guitar gently weeps, composta per George Harrison i interpretada pels Beatles, precisament la cançó que el protagonista de la seua novel·la més coneguda, Els jugadors de whist (Empúries, 2009), inclou en una entrada del seu diari:

 

“17 de maig [de 1977].

Rècord de temps sense respirar: 1 minut deu segons.

Moto preferida: Vespa primavera.

Cantant favorit: Raimon.

Cançó favorita: While my guitar gently weeps.”

 

La vida (i en aquest cas, la mort) dels escriptors sempre es creua amb la seua obra. Però això passa molt sovint amb la de Vicenç Pagès, que la nodria de moltes lectures i també de vivències, fílies i fòbies. Però Pagès, en el seu vessant de crític literari —i de divulgador de la literatura—, també ha fet creuar moltes lectures en les vides dels altres, en les nostres vides. Ho ha fet des de diversos mitjans —centenars de crítiques literàries que s’haurien de compilar i editar tan aviat com sigui possible— i ho ha fet amb dos llibres molt concrets: un, aparentment menor però didàctic i molt revelador, és De Robinson Crusoe a Peter Pan: Un cànon de literatura juvenil, del 2006 (última edició d’Educ@ula, 2016) i l’altre, un manual d’escriptura per a tots els públics, Un tramvia anomenat text, del 1998 (Empúries, 2021).

 

 

Tot el saber del bon lector, i l’univers de les lectures que s’havia engolit, l’abocava després a les seues ficcions barrejat amb un munt d’objectes, músiques, notícies i flors que l’havien envoltat: els quadres de Murillo, el 1963, la ginesta, les motos, les fires, Horaci, l’assassinat de Kennedy, Robinson Crusoe, Ava Gardner, l’Empordà, Pico-Zorro-Zaina, Pompeu Fabra, Els tres dies del còndor...

Cal recordar que la recent Memòria vintage (Empúries, 2020), un assaig inclassificable amb tota la calidesa de Pagès, reunia molts d’aquests elements, com també feien alguns personatges d’Els jugadors de whist; i que a Les olors a la literatura i Les pudors a la literatura, totes dues joies de Vibop Edicions, va compilar descripcions de sensacions olfactives, bones i dolentes, dels millors autors de la literatura universal.

Un dels seus últims editors, Josep Lluch (Empúries), explica a EL TEMPS que Pagès “era innovador, però coneixia molt bé la tradició”, i innovava sense tornar-se carregós, pretensiós o transcendental: “Les seves innovacions tenien un caràcter lúdic, de manera que jugaven a favor del lector: el portaven de sorpresa en sorpresa”. Introduïa aquestes innovacions sense donar importància i cuidant-se molt que foren de bon pair: “Obria camins nous però vigilava que fossin ben rebuts”.

Aquestes peculiaritats feien molt singular Vicenç Pagès. Tot i que era molt generacional, semblava un autor aïllat, com el seu Robinson de ciutat —el protagonista d’una de les seues últimes novel·les (Empúries, 2017). Tanmateix, Lluch creu que Pagès comparteix aquest concepte juganer de la literatura amb un altre autor nascut el 1963: Màrius Serra (Mon oncle, Ablanatanalba, Res no és perfecte a Hawaii, La novel·la de Sant Jordi).

 Voleu llegir més

https://www.eltemps.cat/article/17900/lescriptor-que-ens-va-ensenyar-a-llegir

Tornar a llegir Agatha Christie en català

 

Columna reedita Agatha Christie, la tercera autora més traduïda del món, inèdita en la nostra llengua de feia anys 

És la tercera autora més venuda al món i feia anys que era impossible de llegir les aventures dels seus personatges en català. Agatha Christie, només superada en nombre de lectors per la Bíblia i per William Shakespeare, ja es pot tornar a llegir en la nostra llengua gràcies a l’editorial Columna, que ha reeditat dues de les seves obres més conegudes: Assassinat a l’Orient Express i Un cadàver a la biblioteca. Ahir van arribar a totes les llibreries del país. El dia 29 s’hi afegirà I aleshores no en quedarà cap, fins ara coneguda per Deu negrets, que és la novel·la d’intriga més llegida de la història.

L’Assassinat a l’Orient Express és un dels casos més famosos i coneguts a què s’ha d’encarar el detectiu Hercule Poirot. “En un indret aïllat de l’antiga Iugoslàvia –diu la sinopsi facilitada per l’editorial–, de matinada, una forta tempesta de neu talla la via per on circula l’Orient Express. Un dels seus passatgers, Samuel Edward Ratchett, ha estat assassinat mentre dormia i no sembla que hi hagi cap mòbil clar. El detectiu Hercule Poirot es troba davant d’un dels misteris més desconcertants de la seva carrera; ningú no ha entrat al tren ni n’ha sortit, ja que ha quedat atrapat per la tempesta de neu, o sigui que tots els passatgers del tren passen a ser sospitosos d’aquesta mort. Una víctima, dotze sospitosos i una ment privilegiada buscant la veritat.”

No tan coneguda però igualment entre les novel·les considerades interessants de la producció de Christie és Un cadàver a la biblioteca, presentada així: “Són les set del matí. El respectable coronel Bantry i la seva esposa es desperten espantats pels crits d’una minyona que assegura que ha trobat a la biblioteca el cadàver d’una noia molt maquillada i provocativament vestida, amb signes evidents d’haver estat estrangulada. Però qui és la desafortunada? Com ha arribat fins aquí? I quina connexió té amb el cadàver d’una altra noia que apareix més tard carbonitzat en una pedrera abandonada? Les xafarderies començaran ben aviat a escampar-se si no s’hi posa remei. I en aquest cas, el remei es diu Miss Marple, una adorable velleta que mai no deixaria d’ajudar una amiga que veu perillar la seva reputació…”

Amb la recuperació d’aquests dos títols tenim una mostra dels dos personatges principals que va crear Christie, dos personatges imprescindibles per a la història del gènere negre.

Novel·la d’intriga

Si provem de contextualitzar l’obra de Christie, la primera cosa que cal dir és que no s’ha de considerar novel·la negra, sinó “novel·la enigma”. És a dir, segueix la tradició començada per Edgar Allan Poe i continuada, per exemple, per Wilkie Collins i Sir Arthur Conan Doyle, pare de Sherlock Holmes. Són obres que sobretot volen resoldre el culpable d’un crim, molt més que no pas saber com és possible que en una societat es produeixi un crim, cosa que mira de respondre la novel·la negra.

Quant a les xifres, són totes extraordinàries: “Els seus llibres han venut més de mil milions d’exemplars en anglès i mil milions més en altres llengües. És l’autora més publicada de tots els temps, només superada per la Bíblia i Shakespeare. Va escriure seixanta-sis novel·les policíaques, cent cinquanta col·leccions de contes, més de vint obres de teatre i sis novel·les escrites sota el nom de Mary Westmacot”, informa l’editorial.

La primera novel·la d’Agatha Christie, El misteriós cas de Styles, va ser escrita cap al final de la Primera Guerra Mundial, durant la qual va servir al Destacament d’Ajuda Voluntària (VAD). Allà va crear Hercule Poirot, el detectiu belga destinat a convertir-se en el més popular de la ficció policíaca d’ençà de Sherlock Holmes. La novel·la fou publicada per Bodley Head el 1920.

L’any 1930 Christie va crear un altre detectiu. Ni ella mateixa no esperava que Miss Marple es convertiria en rival de Poirot, però Assassinat a la vicaria va ser tot un èxit i va afavorir el naixement d’un altre personatge carismàtic i inoblidable que es va guanyar el fervor del públic.

Un altre dels rècords de l’escriptora té a veure amb el teatre, perquè La ratera, del 1952, és encara avui –al cap de setanta anys– l’obra més representada de la història.

L’escriptora a Mallorca

Agatha Christie va voltar molt. Una part dels seus viatges els va aprofitar per ambientar les novel·les en escenaris de tot el món. El 1926 va desaparèixer onze dies i encara avui no s’han escatit ni els detalls ni els motius de la fugida. De les vacances que va passar als Països Catalans, n’hi ha, si més no, dues anècdotes curioses. Va anar de vacances a Mallorca entre el 1930 i el 1933, tot i que ningú no sap exactament en quin moment. Es va allotjar a Pollença, i hi ha dos hotels que es disputen el mèrit d’haver-la acollida: el Sis Pins i l’Illa d’Or. El cas és que Christie va ambientar una novel·la a l’hotel el Pi d’Or, cosa que sembla que era una fusió de tots dos. Tot un problema.

I precisament Problema a Pollença és el títol de la novel·la que Christie va escriure ambientada a Mallorca: una novel·la breu o un conte llarg que no pot figurar entre les millors de la seva producció. Els especialistes asseguren que de tot el gruix de producció de l’escriptora hi ha poques obres salvables. I l’ambientada a Mallorca és una de les especialment dolentes. A Mallorca, hi va tornar unes quantes vegades entre el 1955 i el 1960. En un d’aquests viatges, anant d’incògnit, es va enfadar molt perquè a peu de pista hi havia autoritats amb un ram de flors esperant-se. Però no era per a ella, sinó per a la turista un milió, una noia jove i ben plantada que van escollir aleatòriament sense fer gens de cabal de l’autora més llegida del món, que segurament ni tan sols reconegueren.

Christie va ser una autora que va arribar a casa nostra amb traduccions de les seves obres al castellà i al francès, força abundants i sovintejades. En canvi, va tenir una sort diferent en català. Ara la tornem a tenir a l’abast –si més no, una mostra de les peces més significatives– per a poder passar un estiu ple d’intriga amb la reina del crim.

 https://www.vilaweb.cat/noticies/tornar-a-llegir-agatha-christie-en-catala/

Dos llibres clau en la batalla per l’evidència sobre què és Espanya

 Els llibres d'Oriol Dueñas i Joaquim Bosch, a partir d'òptiques i posicions diferents, contribueixen a interpretar la profunditat real de la continuïtat del règim 

 

“En política, la cosa més difícil és fer evident l’evidència.” La frase, la solen atribuir a un conegut dirigent socialdemòcrata nòrdic i, personalment, sempre m’ha semblat molt encertada. Efectivament, l’evidència de qualsevol cosa –que implica, per tant, la impossibilitat de discutir-la– és allò que costa més d’aconseguir en política. Perquè sempre hi ha contraris que faran servir qualsevol subterfugi per a dissimular-la, per a tapar-la, per a obstruir-la. La construcció de l’evidència –si em permeteu aquesta frase gairebé al límit del que és acceptable filosòficament– és la tasca més gegantina de qualsevol moviment polític. Però també sol ser la marca de la imminència de la seua victòria.

Als països bàltics, on el culte a l’Exèrcit Roig en temps soviètics s’havia imposat com a fet gairebé religiós, va costar molt de fer evident a la població que Hitler i Stalin havien pactat en secret la seua sort i que aquells soldats dibuixats com a alliberadors eren en realitat ocupants conxorxats amb l’enemic que ells mateixos havien dibuixat com a diabòlic. I a la Sud-àfrica de l’apartheid, el boicot internacional no tan sols va tenir un impacte econòmic clau. També va servir per a fer evident a la població negra que, fora de les seues fronteres, ningú no qüestionava que eren éssers humans amb la mateixa dignitat i els mateixos drets que els blancs, després de dècades de règim racista que havien fet que els implicats mateixos en dubtassen.

Aquesta explicació ve a tomb de dos llibres que he llegit fa poc, i amb els autors dels quals parlem en aquest diari. Ahir, Joan Safont va entrevistar l’historiador Oriol Dueñas, autor de L’ocupació de Catalunya (Rosa dels Vents), i avui Esperança Camps entrevista el jutge Joaquim Bosch, autor de La patria en la cartera (Ariel).

Són dos llibres excel·lents. El primer descriu l’ocupació de Barcelona, la terrible situació que s’hi vivia quan les tropes franquistes van entrar-hi i el canvi de vida que va significar. Descriu, particularment, l’obsessió del franquisme contra la llengua catalana i el catalanisme –un dels motors evidents, per més que es vulga amagar, del colp d’estat contra la Segona República i del nacionalisme espanyol en general. Llegint-lo, de fet, es fa molt difícil de no remarcar la continuïtat amb el present. Perquè les obsessions d’aleshores són les mateixes d’ara, s’expressen sovint amb els mateixos arguments de fons, pouen moltes vegades en el mateix mite i, fins i tot, algunes de les formes –aquest goig, el gaudi, de la violència, tan propi dels mascles espanyols– comencen a assemblar-se massa. A més, llegint-lo, es veu ben clar que l’odi a la llengua catalana és un dels corrents més profunds que recorre el nacionalisme espanyol i que el fa recognoscible a través del temps i les circumstàncies.

I el llibre de Bosch va més enllà i tot. Amb el subtítol “Passat i present de la corrupció a Espanya”, aquest volum posa llum, amb una mirada molt innovadora, a un fenomen que crec que ha de ser clau en aquesta batalla per a “fer evident l’evidència”. Bosch hi defensa, i argumenta de manera brillant i indiscutible, que la corrupció política a l’estat espanyol ha existit sempre, però que solament durant la dictadura de Franco, i gràcies a la seua estructura, va esdevenir institucional. I, cosa que és més important, diu que aquesta institucionalització de la corrupció franquista és això que encara tenim avui. La transició, el sistema de partits que tenim ara, va marcar, segons l’autor, una continuïtat amb aquell tret extractiu essencial del règim franquista, simplement que el va adaptar i en va ampliar el nombre d’actors.

On abans robava un, ara en roben quatre, com si diguéssem –i això ho dic jo, no ell. Però de la mateixa manera. I si això passa, diu Bosch, és perquè, amb les actualitzacions pertinents, és clar, l’esquema operatiu i la filosofia de fons de la corrupció franquista i l’actual no és que siguen iguals, sinó que és la mateixa. I això, l’autor ho reforça políticament, perquè, de passada, no s’està de recordar evidències polítiques també tan transcendentals com ara que “la llei que obria el camí cap a la democràcia no va ser negociada amb els representants de l’antifranquisme”, que la transició de cap manera no va ser pacífica i que es va limitar a ser “un pacte entre elits polítiques, sense gairebé participació o debat intern de les bases socials”. Evidentment, com no podia ser altrament, essent l’autor qui és, Bosch també remarca la pervivència de la mentalitat franquista sobre una justícia, que “el règim anterior no veia com un poder de l’estat sinó com un instrument subordinat i al servei del règim”.

Tots dos llibres els considere, per tant, aportacions importants en la gran batalla per evidenciar l’evidència. En la batalla per despullar la transició política i argumentar, davant la nostra població però també davant la comunitat internacional, que vivim en una situació d’anormalitat democràtica que justifica un trencament obert i complet amb la constitució i el règim, i en el nostre cas també amb l’estat, que es dibuixa a través seu.

I l’acumulació d’evidències en aquest sentit és un senyal molt positiu de tot allò que el moviment democràtic català ha aconseguit aquesta darrera dècada. Perquè l’independentisme ha estat capaç de desmuntar el mite de la transició obligant el règim a presentar davant la societat i el món la seua cara veritable. I d’això se’n deriva, i és el fet més important, la desafecció ciutadana expressada en el suport majoritari a la independència. Aquell vell concepte encunyat pel president Montilla assoleix avui un nivell enorme, especialment al Principat però també a la resta del país i a les altres nacions de l’estat espanyol. És cert que al costat dels qui presenten solucions, hi ha, com passava durant la dictadura, qui té por, qui creu que no és possible guanyar o qui pensa que val més no posar-s’hi si vols viure tranquil. Però poca gent, tret dels partidaris del règim –que avui com aleshores són molts– se sent orgullosa de pertànyer a un estat com l’espanyol. I compareu això, compareu-vos, amb què passava el 1992, per exemple, i entendreu segur l’abast extraordinari de la faena feta des de la consulta d’Arenys de Munt i la reacció a la sentència contra l’estatut.

Una faena que es visibilitza d’una manera cristal·lina amb el desacomplexament de l’extrema dreta. Aquest element és molt important, i el Primer d’Octubre hi té un paper fonamental. Perquè una de les grans disfresses per a no fer evident l’evidència era aquella que feia veure que Espanya no tenia extrema dreta. Però la reacció autoritària del monarca, del PP i del PSOE a l’envit democràtic català del 2017 i la consegüent legitimació de la violència política i institucional no van fer sinó obrir les portes de bat a bat a aquella extrema dreta que no havia desaparegut mai i que sols estava convenientment amagada –pels interessos d’Espanya.

Trobe especialment curiós que hi haja gent que se sorprenga ara amb la potència del fenomen Vox. Potser algun lector veterà recordarà encara dos editorials meus del 2013 (aquest i, sobretot, aquest), en què avisava que el PSOE basculava cap al feixisme pel seu acostament al nacionalisme espanyol, que és intrínsecament feixista, i de les conseqüències que tindria això. En aquells dos articles esmentava qüestions que avui Joaquim Bosch aclareix amb el seu llibre d’una manera indiscutible i continuïtats ideològiques que són molt ben reflectides en el llibre de Dueñas. De manera que, com que recorde perfectament la polèmica que es va organitzar aleshores i les astracanades i els insults que vaig haver d’aguantar, quan acabe de llegir dos grans llibres com aquests no puc sinó respirar tranquil i pensar en el camí tan gran que hem fet tots plegats per aconseguir fer evident l’evidència.

PS1. El llibre de Bosch rastreja la corrupció franquista fins a l’episodi del colonialisme compensatori marroquí d’Espanya, on diu que comença a dibuixar-se. I aquesta és una pista essencial sobre la conformació de l’Espanya contemporània, com ja explicava de manera magnífica la historiadora Gemma Torres en el llibre La virilitat d’Espanya a l’Àfrica. Nació i masculinitat al colonialisme al Marroc (1880-1927) (Editorial Afers). Vegeu-ne l’entrevista de VilaWeb. Parlant d’això, Bosch afirma que Franco va entendre al Marroc que la corrupció dels càrrecs que l’envoltaven li era extraordinàriament positiva per a dominar-los: “Els interessos solen ser una cosa més extraordinària que la ideologia.” Ara agafeu aquesta explicació i projecteu-la sobre això que va passar la setmana passada amb les llicències del parlament i el comportament dels partits independentistes i veureu com, de sobte, es fa la claror.

PS2. Ahir, la Universitat Pompeu Fabra va rectificar l’error comès arran d’un piulet del professor Hèctor López Bofill. El rector, Oriol Amat, ha demanat disculpes públiques, cosa a què estem massa poc acostumats en aquest país, i s’ha aprovat una declaració important sobre la llibertat d’expressió, que a més s’ha incorporat en el codi ètic. De la mateixa manera que vaig criticar tot allò que va passar, avui aplaudesc el gest de la universitat i del seu rector.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-batalla-per-levidencia-sobre-el-que-es-espanya/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=27c0e2274a-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-27c0e2274a-204258373

 

Joan-Lluís Lluís culmina amb èxit el fascinant viatge literari de ‘Junil a les terres dels bàrbars’

 L’escriptor ha guanyat el cinquè premi Òmnium a la millor novel·la de l’any per 'Junil a la terra dels bàrbars' (Club Editor) 

 Junil a les terres dels bàrbars, de Joan-Lluís Lluís (Club Editor) és segurament una de les novel·les més fascinants del corpus literari català recent. L’obra, que va conquerint lectors setmana rere setmana, acaba de ser guardonada amb el premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, fet que l’ajudarà en la difusió i la consolidació.

El jurat, format per Anna Casasses, Neus Real, Marta Segarra, Oriol Izquierdo i Xavier Pla, considera que és “un llibre sobre llibres que és alhora una novel·la d’aventures, un viatge iniciàtic i una faula històrica que juga amb els lectors per enaltir el poder d’explicar històries”.

Joan-Lluís Lluís basteix la història partint d’una protagonista femenina adolescent, la Junil, que viu ara fa dos mil anys, en un territori indefinit de l’imperi romà, a prop de la frontera. És una societat amb esclaus, en què la dona tampoc no és realment lliure perquè primer és propietat del pare i, després, del marit. Situa la novel·la en l’època en què Ovidi, el gran poeta clàssic, és desterrat i enviat a l’exili. Lluís volia novel·lar aquest exili, però ho fa col·locant Ovidi de teló de fons.

L’origen de la novel·la es troba en Ovidi. L’autor volia parlar del poeta sense reconstruir la seva història, moltes vegades explicada, i va confegir una novel·la impregnada per l’obra d’Ovidi i la fascinació que sent Junil per ell. Però Ovidi no hi apareix. Ara, la novel·la és molt més que Ovidi, perquè els protagonistes són uns personatges que són perseguits o són esclaus i fugen i caminen i caminen i no deixen de caminar, perquè un ha llegit que existia una terra on no hi havia esclaus.

Lluís explica: “La novel·la és un viatge en un sentit realment molt genuí, perquè els personatges travessen una part d’Europa caminant, durant quatre estacions. Volia que fos un viatge molt concret, en què se sentís que caminen de debò i que senten la fred, la pluja, la por, la fam, la set… Tot això he intentat que hi fos. I durant aquest viatge de quatre estacions, diria que passen tres coses. La primera és el fenomen d’aglutinament: Junil marxa amb un altre personatge i de seguida són tres i després se n’hi afegeixen més.”

La segona: “Els protagonistes comencen fugint, però ben aviat s’adonen que volen anar cap a un lloc, tenen un objectiu. El pol negatiu és fugir i el pol positiu és tenir un propòsit. I cal equilibrar aquesta tensió. I això els canvia el ritme, l’estat anímic, la manera de comportar-se… I la tercera cosa és la literatura: tots, en un moment o un altre, estan tocats per les lletres. Sigui la gran literatura de tipus ovídic, que és Junil qui la porta, com portaria una torxa, sigui d’una manera més incerta amb les rondalles a la vora del foc, la literatura oral tal com es practicava. A més de menjar, beure, dormir i tenir els peus protegits, la literatura també els serveix per a avançar. I per a mi, això és important més enllà de la literatura, perquè l’home és un animal que s’alimenta també d’imaginari.”

I aquí Joan-Lluís Lluís arriba al pinyol de l’obra quan ens revela: “He arribat a la conclusió que la colla de personatges que caminen junts és una utopia llibertària. He escrit una utopia llibertària. I el viatge és per a anar cap a una mena d’arcàdia. I vés a saber què s’hi trobaran, probablement una altra cosa, però… En el grup no hi ha cap cap, no hi ha dirigent. Segons el moment, un o un altre pren la iniciativa, amb una certa autoritat, però donada per les seves competències, fet que és una de les bases de la ideologia anarquista. Proudhon deia que l’única autoritat acceptable és la que neix de la competència. Aquesta frase, me la crec molt.”

 

El renec i la història dels Djugun

A més d’una utopia llibertària, de la recerca d’una arcàdia, Joan-Lluís Lluís pensa que Junil a les terres dels bàrbars és una faula. I és aquesta perspectiva i el valor que dóna tant a l’alta literatura com a la literatura popular i la literatura oral, a tenir una llengua i exercitar-la amb imaginació, que ha marcat el discurs que ha fet en rebre el premi.

Ha deixat anar d’entrada i sorprenent tothom: “Collons, no m’ho esperava.” I ha aclarit: “He decidit començar amb un renec, perquè un renec és útil per continuar reivindicant no només la llengua culta sinó també la llengua del carrer. Durant molts anys, tot i parlar català, em venien els renecs francesos. Va ser de mica en mica que em van anar venint els renecs catalans.”

Joan-Lluís Lluís ha reivindicat un any 2021 ple de bona literatura escrita en català, “potser perquè el 2020 vam estar tancats i vam tenir més temps per a afinar”. I també ha recalcat: “Em sembla important recordar que la literatura no és una competició esportiva. El número u no té cap sentit en literatura. I a vegades posem massa èmfasi en les llistes dels més venuts. La millor novel·la del 2021 quina serà, caldran anys per a saber-ho i potser no ho sabrem mai.”

I aleshores ha explicat un conte, la història del poble djugun, un poble aborigen australià, i ha dit que els déus li van concedir el do de la paraula. La llengua djugun va ser la primera llengua del món. “Tristament –ha dit–, la llengua djugun va desaparèixer a mitjan segle XX. Els djuguns encara existeixen, però parlen tots anglès. Per preservar la seva llengua, segurament els hauria calgut un país independent. I el que és bo per a la llengua djugun és bo per a la llengua catalana.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/joan-lluis-lluis-junil-la-recerca-duna-arcadia-i-el-poble-djugun/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=98ae6a4a20-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-98ae6a4a20-204258373

 

Josep Pla, el narrador que havia quedat amagat

 Destino recupera a ‘La cendra de la vida’ trenta-quatre narracions publicades entre 1949 i 1967 que reconfiguren l’obra de l’escriptor empordanès 

Les trenta mil pàgines que conformen l’obra completa de Josep Pla (1897-1981) no deixen d’oferir sorpreses quan algú es pren la molèstia de pouar-hi a fons i suggerir nous criteris de valoració. De fet, Pla ha estat sempre més considerat un escriptor de memòries, de llibres de viatges, de biografies, de reportatges i de guies geogràfiques o culinàries que no pas un narrador. Ara les coses poden canviar gràcies a la feina ingent que ha fet Jordi Cornudella, curador de La cendra de la vida, el magne volum que inclou trenta-quatre narracions de Pla publicades entre el 1949 i el 1967 en diversos indrets. Cornudella ha comptat amb l’assessorament de Xavier Pla, director de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona. De fet, la col·laboració entre la institució i Edicions Destino ha aportat aquests darrers anys un redescobriment de l’escriptor gràcies a la recuperació d’alguns dietaris inèdits i, sobretot, gràcies a la publicació de la correspondència que va mantenir amb nombrosos escriptors i intel·lectuals.

Xavier Pla explica: “Hi ha un Pla memorialista, que fa assaig, que fa paisatgisme i llibres de viatge, però sovint ens hem oblidat que també va ser un gran narrador.” De fet, Pla va excel·lir en la narració sobretot als anys vint, quan va publicar una bona part de les obres recollides a l’antologia i que posteriorment havia inclòs en els volums de l’obra completa iniciada a l’editorial Selecta i després encara en la definitiva de Destino. “Pla té unes peces narratives breus excel·lents i que potser havien quedat poc visibles i ara això donarà una nova visió de l’escriptor”, diu Xavier Pla.

La cuina de l’escriptura planiana ha estat sempre molt complexa. Per arribar a servir el plat definitiu, l’escriptor ha fet servir nombrosos ingredients i en molts casos ha elaborat i reelaborat els texts fins a arribar a la versió final. Cornudella diu: “En els orígens Pla era un narrador molt bo. Coses vistes, de 1925; Llanterna màgica, de 1926; i Relacions, de 1927, eren en tot o en part obres de narrativa, però a partir d’aquí va arribar el moment de refer els texts.” Així doncs, a partir del 1949, primer a la Selecta i després a Destino, va publicar noves versions dels texts de vint anys enrere i n’hi va afegir de nous. Cornudella diu: “Va retallar i va enganxar, va ampliar i va suprimir, va sumar textos diferents en un de sol, va barrejar fragments de procedència i de cronologia diverses, va modificar tot el que va voler i com va voler. Amb tot aquest volum aplega, en una edició revisada, trenta-quatre narracions que Pla va publicar com a definitives entre el 1949, quan va sortir Coses vistes a la Selecta, i el 1967, quan va sortir a Destino La vida amarga.”

Una de les feines ingents que ha tingut Cornudella per a preparar aquest volum ha estat de comparar, quan ha estat possible, els manuscrits de Pla o les diverses versions i eliminar “determinades correccions o ultracorreccions dels editors i dels correctors sobre els texts de Pla i, per tant, acostar molt més el text a la llengua original que feia servir l’escriptor sempre que sigui correcta.” Això és una cosa que ha succeït en totes les recuperacions de texts de Pla fetes d’aquests darrers anys. “Potser no ho havíem dit d’una manera tan explícita com ara, però és important fer aquesta tasca i de fet és un dels objectius per als anys vinents, a mesura que anem preparant més edicions.”

Per a escatir fins a quin punt són totalment ficció o no aquests texts, s’ha de veure que en alguns hi ha un component autobiogràfic força important. La major part són escrits en primera persona i a més sovint el narrador és algú que també es diu Josep Pla, de manera que els jocs i les possibilitats són oberts. També cal destacar que Jordi Cornudella ha fet un exercici molt minuciós traçant en un apèndix la biografia de cada narració, és a dir, seguint el període de publicació des de l’original fins als nostres dies, inclosos els canvis d’idioma i les principals modificacions en el text.

La importància del volum La cendra de la vida es pot exemplificar amb allò que diu Xavier Pla. “Encara hi ha lectors en aquest país que no han llegit mai Josep Pla i em pregunten per on haurien de començar. La resposta sempre ha estat molt difícil, però ara tinc molt clar que recomanaria que comencessin per aquest llibre. Mireu, si féssim un exercici de literatura-ficció de prescindir del Pla de la boina, de la revista Destino i dels Homenots i poguéssim trobar un lector verge que comencés a llegir La cendra de la vida, descobriria un narrador molt interessant i excepcional, hi trobaria contes que no són contes efectistes, però si amb una qualitat molt rica, i les trenta-quatre narracions subratllen que Pla va ser un gran creador de peces narratives.”

 

Fins al moment de l’edició d’aquesta obra, que servirà segurament per a trencar algunes idees preconcebudes i per oferir una nova perspectiva de l’obra de Pla, corria la brama que les narracions dels anys vint eren les millors de la seva producció. De fet, es considera que aquests texts anteriors a la guerra de 1936-1939 són els millors, però Cornudella diu que n’hi ha alguns d’escrits després que són fins i tot millors que els inicials. També insisteix en un fet important: “Pla escriu llibres per a publicar-los i, per tant, tenia un ull posat en la censura i en la reescriptura de les narracions, moltes vegades el to sexual i les ironies i sàtires anticlericals o certes al·lusions a la religió són més atenuades que a les versions dels anys vint i això podria confondre respecte de la qualitat dels texts. Pla és un narrador molt bo i molt interessant.”

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/josep-pla-el-narrador-que-havia-quedat-amagat/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=3b58222fc9-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-3b58222fc9-204258373

 

La Rodoreda que sempre hi és: un viatge literari i fotogràfic

 

Un llibre ressegueix les traces de l’escriptora als paisatges, els carrers, els pisos i les cases que va habitar  

Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, Mercè Rodoreda i Armand Obiols es van traslladar al número 21 del carrer parisenc de Cherche-Midi. Primer van viure en una petita golfa i, després, ella es va establir en un apartament també petit a la penúltima planta, que va mantenir quan va viure a Ginebra i tenia pis a Barcelona, tal com relata l’escriptora Mercè Ibarz a Rodoreda paisatges. Aquest llibre de gran format ressegueix amb una precisió apassionada les traces de Rodoreda a l’exili i els carrers, els pisos i les cases que va habitar. Entrellaça fotografies actuals de Carme Esteve (i algunes d’antigues, com ara instantànies Polaroid fetes per Rodoreda) amb texts escrits o seleccionats per Ibarz. A la coberta hi ha una imatge de la finestra de l’apartament de Cherche-Midi. Esteve va identificar l’edifici per una vella fotografia. Quan en sortia, es va trobar la portera. “Yo ya sé a lo que vienen ustedes”, li va dir la senyora. Sorpresa per aquell castellà, Esteve li va demanar si podia entrar a l’apartament per a fotografiar-lo. La senyora Isabel Martínez (així es diu) la va fer entrar a la porteria i, després de presentar-li el marit, li va mostrar una taula que assegurava que li havia deixat Rodoreda i una relíquia d’agenda on l’escriptora li va anotar la seva adreça a Romanyà de la Selva quan definitivament va deixar el pis.

L’agenda que guardava la portera del carrer Cherche-Midi que apareix al llibre (fotografia: Carme Esteve, a ‘Rodoreda paisatges’)

 

“M’emociona i li torno a demanar que em deixi accedir a l’apartament”, explica Esteve. La portera li diu que no pot, que el pis està ocupat, i a la fotògrafa no li queda més remei que deixar París i continuar el seu viatge de recerca de paisatges rodoredians. Per telèfon, des de Llemotges i Bordeus, li torna a pregar que li permeti d’entrar. I ella, que no. Això era un agost. El setembre, Ibarz va tornar al número 21 del carrer de Cherche-Midi. De seguida va contactar amb Esteve: “Carme, truca-li i posa-li dues dates: pel Pilar o per Tots Sants.” I pel Pilar, per fi, Esteve va entrar a l’apartament. “La finestra n’ocupa tota l’amplada, que deu tenir quinze o vint metres quadrats”, continua. “Hi ha una carta de Rodoreda dirigida a Anna Murià, que després també surt en un conte, en què explica que una nit renta les cortines i les planxa i tenen aquesta ondulació, i les penja i s’hi encisa. I quan jo entro i veig les cortines, que per descomptat no són les mateixes, però sí que les recorden, i molt, em torno a emocionar profundament. I així transcorre pràcticament tot aquest llibre.”

 

La finestra de l’apartament de Cherche-Midi (fotografia: Carme Esteve, a ‘Rodoreda paisatges’).

 Ressegueixen el viatge vital de Rodoreda. La Barcelona de la infància i la primera joventut, “que no tornarà”; el mas Perxés, a Agullana, on Rodoreda i el grup d’escriptors del bibliobús del Departament de Cultura passen uns dies cap a l’exili el gener del 39; el camí fins al castell de Roissy-en-Brie, on s’uneixen Rodoreda i Armand Obiols; Llemotges, on intenta guanyar-se la vida cosint; Bordeus, a prop d’una de les bases submarines nazis més importants, construïda amb el treball forçat de milers d’exiliats de l’estat espanyol; París, al carrer Cherche-Midi; Ginebra, on “floreix” la seva obra; Viena, la ciutat on treballa, emmalalteix i mor Obiols; Barcelona, on Rodoreda rep el reconeixement i compra un pis al carrer Balmes, a tocar de la desapareguda casa familiar; i finalment Romanyà de la Selva, on troba el refugi definitiu, després d’haver viscut a casa de l’amiga Carme Manrúbia. “La història de la Rodoreda, la personal, també és la història de les persones que perden la casa”, afirma Ibarz. Però si la casa és important per a tothom, per a un escriptor ho pot ser tot. “És la casa de la creació, la casa de la cultura, de l’escriptura, i no hi ha manera de trobar-ne cap d’estable fins que no se’n va fer una a Romanyà de la Selva. La vida és com és i la va poder gaudir poc. Però se la va fer construir”, diu Ibarz a l’acte de presentació del llibre, que es publica coincidint amb el 38è aniversari de la mort de Mercè Rodoreda.

 Mercè Ibarz i Carme Esteve, amb el llibre, dimarts passat a l’Institut d’Estudis Catalans (fotografia: IEC).

 

Fa trenta anys que Ibarz va publicar la seva primera obra sobre Rodoreda, un treball que, segons que reconeix, va impulsar la seva literatura. Aquest darrer és un encàrrec que els fa la Fundació Mercè Rodoreda, creada per l’Institut d’Estudis Catalans (a qui Rodoreda va llegar la propietat intel·lectual de la seva obra), i que culmina un projecte començat fa més de quinze anys. Els texts d’Ibarz volen aportar context històric i literari a les fotografies d’Esteve: “Apleguen allò que he anat comprenent aquests anys sobre Rodoreda, la seva obra i la seva època, i el que he sabut ara de més gràcies a la investigació nova que Rodoreda paisatges ha comportat, els viatges i la visió dels llocs on va viure.” Ho complementa amb una selecció de fragments de cartes i d’obres literàries.

“Els paisatges són eloqüents en la vida, sempre, d’una persona, i ho són de manera especial en la trajectòria d’una escriptora nòmada per força, que va viure tants exilis”, explica Ibarz. Esteve ha fotografiat els llocs buscant la poètica, connexions visuals amb els llibres que carregava al cotxe quan sortia a caçar les llums i els colors dels dies de l’escriptora. Són fotografies d’instants viscuts i descrits, visions actuals d’espais que ja no existeixen, com ara la casa familiar de Sant Gervasi, o que l’atzar ha fet que es preservin amb un aire de llavors, com ara la finestra de Cherche-Midi. Hi surten molt poques persones. Diu Esteve que amb l’absència ha buscat la presència de Rodoreda.

 

El penjoll de la joieria Saludes que Rodoreda va lluir en diverses fotografies en blanc i negre (fotografia: Carme Esteve, a ‘Rodoreda paisatges’).

 

“Els espais són físics i són mentals, són emocionals, són de tota manera”, assenyala Ibarz. I el llibre transcorre per la biografia de l’autora tot compartint l’emoció dels descobriments, rastres que ens acosten a Rodoreda, que ens conviden a saber-ne més, a afegir-hi més capes i potser a llegir-la millor. És així com les autores ens transporten al malson de la nit vienesa que va precedir a Quanta, quanta guerra…, o que ens mostren uns altres detalls suggeridors, com ara el fet que el nom que Rodoreda va escriure a la bústia de la casa de Romanyà, i que els propietaris actuals encara conserven, està fet amb la mateixa cal·ligrafia amb què va signar algunes de les seves obres pictòriques. És així com sabem que el penjoll que Rodoreda lluïa en algunes fotografies en blanc i negre, de la joieria Saludes, era d’un blau esmaltat. El llibre convida a entendre quins dels seus paisatges i veïns van ser matèria de contes i novel·les. És un joc de texts i d’imatges que defuig l’efecte decoratiu i que, en canvi, enriqueix i convida el lector a cercar noves connexions amb la seva obra. La Rodoreda que mai no s’acaba i sempre hi és, la Rodoreda eterna.

 

https://www.vilaweb.cat/noticies/la-rodoreda-que-sempre-hi-es-un-viatge-literari-i-fotografic/?utm_source=Butllet%C3%AD+VilaWeb+Not%C3%ADcies&utm_campaign=6c230ce6d4-RSS_EMAIL_CAMPAIGN_NOTICIES&utm_medium=email&utm_term=0_18f890d542-6c230ce6d4-204258373