Mor Lluís Juste de Nin, un referent del còmic català

 

Ninotaire compromès i creador de la Norma, va destacar com a autor de novel·la gràfica històrica

 

El dibuixant Lluís Juste de Nin ha mort aquest dijous als 75 anys, segons ha confirmat la seva família. Sense ell no es pot explicar el còmic en català de les últimes dècades, del qual va ser un dels grans defensors i un dels autors més prolífics. També va ser una figura important del món de la moda a través del seu treball com a dissenyador i director creatiu a Armand Basi. Però sobretot va ser un referent a l'hora d'entendre la historieta des del compromís amb la llengua i amb la idea de nació catalana, especialment a través de les seves novel·les gràfiques, que constitueixen un projecte ambiciós de reconstrucció històrica de Catalunya a través del llenguatge de la historieta.

Nascut a Barcelona el 1945, els seus inicis en el dibuix i l'humor gràfic van anar lligats a la lluita antifranquista amb el PSUC com a company de viatge. Des de finals dels 60 va dibuixar fulls de mà i còmics de propaganda obrera, formant part del grup Plástica Popular, del qual ell era l'únic ninotaire, que va donar forma a l'estètica de l'activisme antifranquista. Els seus dibuixos també van aparèixer en revistes clandestines com La Huelga, Luchas obreras i Treball, òrgan oficial del PSUC. Quan signava aquests feines ho feia amb el pseudònim L'Esquerrà o El Zurdo, un àlies que va mantenir per a les il·lustracions que acompanyaven els articles de Manuel Vázquez Montalbán a Mundo obrero, en què també dibuixava tires i caricatures.

"La seva obra sempre era ideològica i sempre es posicionava", elogia el ninotaire i divulgador Jaume Capdevila, que reivindica els inicis combatius i compromesos de Juste de Nin. "Per això el seu dibuix sempre va ser funcional, perquè per a ell era sobretot una eina per transmetre idees i inocular ideologia, fins i tot en les seves obres històriques més recents, que sempre tenen rerefons i no volen limitar-se mai a ser un entreteniment lúdic". Juste de Nin també va resumir així la seva posició en una entrevista el 2012: "Jo, per dibuixar, necessito defensar o atacar. ¿Dibuixar per dibuixar? No és la meva vocació. ¿Fer d'il·lustrador? Tampoc".

Del primer àlbum en català a la Norma

El 1973 va publicar de forma clandestina i amb el suport del PSUC una aproximació a la història de Catalunya ubicada en un poble imaginari, Vilaninota: Història de Vilaninota és la seva primera incursió en el còmic històric i també un dels primers àlbums de còmic per a adults publicats en català durant el franquisme. Ja en democràcia va comentar l'actualitat a les pàgines de la revista Canigó amb la sèrie Petant la xerrada i el 1982 arribaria la seva creació més popular arran d'un encàrrec que li va fer la Generalitat: dissenyar un personatge per ser la imatge d'una nova campanya en favor de l'ús de la llengua catalana.

La resposta de Juste de Nin va ser la Norma, una nena vestida amb pantalons granota –una picada d'ullet a El més petit de tots, de Lola Anglada– i un gran somriure que va empaperar autobusos, parets i carpetes, convertint-se en la imatge amable i popular de la normalització lingüística. El personatge, que prenia com a model la nena Anna Solà, va protagonitzar la campanya El català, cosa de tots, que va tenir com a guionista Avel·lí Artís-Gener, Tísner, i va assolir una gran difusió. La Norma va protagonitzar un breu retorn el 2012, quan Juste de Nin la va redibuixar molt emprenyada en senyal de rebuig a la Llei Wert.

Tot i la seva popularitat en moments puntuals, Juste de Nin mai es va acabar d'integrar en la família del còmic. "Era un outsider de l'humor gràfic, anava per lliure –apunta el crític i divulgador Jordi Riera, autor d'El còmic en català–. No es va integrar mai en el grup d'El Perich i la revista Por Favor ni en el cercle underground d'El rrollo enmascarado. Segurament pel seu tarannà, perquè ell era una persona molt elegant, un gentleman".

Desaparició i retorn d'un ninotaire

A aquesta falta de presència en el món del còmic també va influir la seva implicació com a director creatiu de l'empresa de moda que el seu cosí Armand Basi va crear el 1985. "Després de la Norma es podria haver consolidat com a autor, però va optar per fer desaparèixer el ninotaire i dedicar-se en exclusiva a l'empresa familiar –explica Capdevila–. Tanmateix, en el fons el ninotaire seguia allà i per això va reaparèixer quan va abandonar les seves responsabilitats a l'empresa".

El retorn de Juste de Nin al còmic es produeix el 2004 amb Els Nin. Memòries a llapis d'una família catalana, un recorregut en vinyetes en blanc i negre a través de tres segles de genealogia familiar dels Nin en què, per descomptat, apareixen el malaguanyat líder del POUM Andreu Nin i l'escriptora Anaïs Nin. Tres anys després, el dibuixant arrenca el projecte Cròniques a llapis, en què es proposa "explicar la història del nostre país d'una forma digerible" a través d'una sèrie de novel·les gràfiques que traslladen de manera molt lliure clàssics literaris a la realitat catalana. Així, Montecristo 1941 adapta el relat d'aventures d'Alexandre Dumas a la Barcelona franquista, El guepard 1970 aborda els anys de la Transició amb una mirada lampedusiana, Barcelona 1931 situa L'educació sentimental de Flaubert en la Barcelona revolucionària de la Segona República, etc.

 

El dibuixant va acabar prescindint de la crossa literària en la darrera dècada, dedicant novel·les gràfiques a episodis històrics com el de la guerra dels carlins (La guerra dels besavis), a retratar la Barcelona burgesa de l'últim terç del segle XIX (La fira de les vanitats. De la febre d'or a la bomba del Liceu) o a estudiar figures històriques tan interessants com el Noi del Sucre (El Noi. Vida i mort d’un home lliure), Joan Pujol (Garbo, l'espia català que enganyà Hitler) o, esclar, Andreu Nin (Andreu Nin. Seguint les teves passes). La seva última novel·la gràfica, de publicació recent, és Rossinyol que vas a França, que abandona Catalunya per visitar les trinxeres de Charleroi durant la Primera Guerra Mundial, un homenatge a La muntanya màgica de Thomas Mann, una novel·la que ja havia adaptat al còmic "de forma lliure i catalanitzada" el 2011 començant la seva versió a la Barcelona modernista dels Quatre Gats.

https://llegim.ara.cat/comic/Mor-Lluis-Juste-Nin-comic-catala_0_2456754444.html?_ga=2.146335732.1103166993.1589871886-2117511427.1584610560

Alberto Gil guanya el 14è premi de novel·la negra L'H Confidencial

 

El periodista madrileny s'ha imposat als 159 originals restants amb 'Las jaurías'

L'escriptor i periodista madrileny Alberto Gil ha guanyat la 14a edició del Premi de Novel·la Negra L'H Confidencial, convocat per l'Ajuntament de l'Hospitalet de Llobregat, per la seva novel·la Las jaurías, protagonitzada per un periodista que investiga un crim polític.

Així ho ha anunciat aquest dimecres el consistori, que ha subratllat que el jurat ha triat la novel·la per unanimitat, valorant que es tracta d'una novel·la de frontera, amb una trama situada a la Raya, una zona poc tractada literàriament, que és entre Badajoz i Portugal.

Connivència amb el contraban

El jurat, presidit pel regidor de Cultura, David Quirós, i integrat per l'editora Blanca Rosa Roca, la cap de Biblioteques de l'Hospitalet, Anna Riera, i la directora en funcions de la Biblioteca la Bòbila, Esther Ruiz, també ha destacat l'interès a mostrar els excessos de les dues dictadures de la Península i la seva connivència amb el contraban i les oligarquies locals de l'època.

Alberto Gil va néixer a Madrid el 1952 i és autor de més de trenta llibres de viatges i assajos, entre els quals hi ha La censura cinematográfica en España (Ediciones B, 2009) i la novel·la negra Ocho pingüinos (Almud, 2018).

El premi, que es lliurarà el 28 de novembre en un acte públic a la Biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet, està coorganitzat per Roca Editorial i dotat amb 12.000 euros i la publicació de la novel·la. Enguany s'han presentat 160 novel·les al guardó, que ja té 14 anys d'història.

https://llegim.ara.cat/actualitat/premi-novella-Confidencial-Alberto-Gil_0_2456754419.html?_ga=2.204128976.1103166993.1589871886-2117511427.1584610560

Mor Josep Maria Benet i Jornet, dramaturg clau per al teatre contemporani català

El dramaturg Josep Maria Benet i Jornet ha mort als 79 anys. Referent de diverses generacions, gustos i dramatúrgies, Benet i Jornet és la baula essencial per al teatre català contemporani. El 2015 es va fer públic que tenia Alzheimer.
Discret, proper, familiar, sempre es treia mèrits o els relativitzava amb el seu humor i fina ironia. Però qui es va fer dir sempre Papitu va tenir una importància crucial.
Ell relliga la tradició teatral, tocada de mort quan al 39 es perd la guerra, reconnecta els clàssics --Sagarra, Guimerà, Rusiñol...-- amb Belbel, Galceran, Cunillé, i amb els que han vingut després, Pere Riera, Jordi Casanovas, Marta Buchaca. Que avui veure teatre en català sigui la cosa més normal és gràcies a Benet i Jornet.
Les seves obres van ser decisives, però li va costar travessar tot un desert. No era l'únic que s'atreveix a escriure obres en català, però gairebé tots van abandonar. Era massa desolador. Als setanta, les reines eren les companyies de creació col·lectiva, de teatre de carrer, no necessitaven autors ni text, ho trobaven cosa del passat. Però Benet i Jornet era tossut, i resistent.

Una cinquantena d'obres
Nascut l'any 1940 en una família treballadora de la Ronda de Sant Antoni, va poder estudiar Filosofia i Lletres, i va ser entrar a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, on hi va conèixer Ricard Salvat, Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, el que va guiar la seva fal·lera cap al teatre.
I va fer protagonistes qui ningú gosava: els perdedors i les classes populars. Del to més realista de la primera, "Una vella, coneguda olor", se'n va anar cap a arguments més existencials, com a "Desig", i ja no pararia de buscar noves formes teatrals. 
Escrivia cada dia del món, no és estrany que arribés a la cinquantena d'obres. Amb les últimes, per només dos actors --però quins actors-- va aconseguir una veritat i una tensió d'altíssima volada.
Se li va concedir el Premi Nacional de Literatura, el Max d'Honor i el 45è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el va convertir en el primer dramaturg en tenir-lo.

Autor també de serials de TV3
I a la televisió també hi té un lloc d'honor: Va crear el primer gran serial de sobretaula de TV3, "Poble Nou" i més endavant "Nissaga de Poder", el "Cor de la ciutat", "Ventdelplà".
Vides seguides per milers d'espectadors que gràcies a la destresa de Benet i Jornet per captar la realitat es van poder identificar, per primer cop, amb uns personatges que no venien ni de Dallas ni de l'East End de Londres.
El món cultural català ha reaccionat a la mort del dramaturg a les xarxes: 

 

Gremi de Llibreters @Llibreterscat

Des de @Llibreterscat volem expressar el més sentit condol a la familia i amics de Josep Maria Benet i Jornet, que ens ha deixat avui als 79 anys.

Descansi en pau.

Òmnium Cultural ✔ @omnium

Lamentem la mort de Josep Maria Benet i Jornet, escriptor i un dels dramaturgs més reconeguts del país. Considerat un dels principals renovadors del teatre català, va rebre el 45è #PremiDHonor de les Lletres Catalanes l'any 2013. Una abraçada a la família i els amics. DEP.

https://www.ccma.cat/324/mor-josep-maria-benet-i-jornet-dramaturg-clau-per-al-teatre-contemporani-catala/noticia/3002627/#origen=swipe

Ha mort Jordi Royo, poeta i escriptor. A començament dels anys 90 va ser Secretari General de l'ACEC

Jordi Royo, poeta del discurs verbal i gràfic

Ha mort Jordi Royo (Barcelona, 1959) víctima d’una llarga malaltia degenerativa que aviat el va apartar dels cercles poètics. Malgrat una infantesa complicada en un internat de Galícia, va tenir una joventut plena d’experiències, que va viure de manera alegre, poètica i heterodoxa. Els seus amics el recorden com una persona que, entre finals de la dècada dels setanta i principis dels noranta, al desaparegut Cafè Dadà de Barcelona o al seu pis del barri de Gràcia, sempre estava disposat a compartir lectures diverses -G. Leopardi, Ezra Pound, T.S. Eliot, L. Ferlinguetti-, però també a parlar de bossa nova, de cançó italiana o de Filosofia, a tocar la guitarra i a sortir a buscar un futbolí o un flipper per fer interminables partides amb els amics, o portar-los en moto de nit pels carrers de la ciutat mentre s’il·lusionava amb un viatge a San Francisco per trobar el rastre de la cultura beatnik californiana, que finalment, la seva malaltia no li va permetre fer. 

Retirat a la seva casa de Palau-Solità i Plegamans, al costat de la seva dona Victòria i les seves dues filles, tot i els estralls de la malaltia, Jordi Royo va continuar escrivint i ideant projectes amb altres escriptors i artistes visuals. Coneixedor del seu inevitable final continuà treballant fins al darrer moment en que li fou possible.

Lluny de les convencions, la seva fou una poesia lliure de qualsevol compromís que no inclogués la seva pròpia presència, la seva recerca i experimentació. Jordi Royo va optar per una refundació lírica, sense concessions, no adscrita a militàncies, que integrava elements de la poesia visual, equacions, signes de net-art, variacions numèriques, codi màquina, i claus que representava amb llistats que s’apropen a l’exactitud del llenguatge científic, per expressar, paradoxalment, la inexactitud i la immesurable dimensió de l’ésser humà. Amb aquests elements, la seva poesia va aconseguir un equilibri perfecte entre el discurs verbal i el discurs gràfic. Tal vegada, com s’ha dit d’ell, no estar inscrit en cap tradició poètica ara sigui un luxe, fins i tot un acte de rebel·lia; el mateix luxe i el mateix acte de rebel·lia que podem reivindicar com a lectors d’aquest caleidoscopi seu d’imatges que mostren una realitat mòbil.

El que també fora secretari de l’Associació Col·legial d’Escriptors de Catalunya, es va llicenciar als anys noranta en Filosofia per la Universitat de Barcelona, va realitzar cursos de doctorat de Literatura Comparada i va dirigir les col·leccions d’art i literatura: Amagatotis, Ipshitilla, Phalartao i Boston. Tanmateix va dur a terme una breu tasca com a crític d’art, col·laborant en catàlegs d’artistes plàstics a diversos països. La seva obra assagística, publicada de forma parcial en revistes, fou editada per Bassarai en La imagen poética (2004). Va traduir al català i al castellà a G. Leopardi i a Csoóri Sándor, i va revisar la traducció de Old Possum’s book of Practical Cats de T.S. Eliot i alguns textos de János Pilinszky. Com a poeta fou autor de mitja dotzena de llibres entre els que destaquen Naznava (Premi Ámbito Literario / Poesía 1982) i Il Gobbo (Premio Ámbito Literario /Poesía 1988), ambdós publicats per l’editorial Anthropos, dos textos que passats més de trenta anys fan bones les paraules que li dedicà Juan Antonio Masoliver Ródenas al pròleg de Il gobbo: “…el poeta s’està referint contínuament al primer llibre, Naznava; hi ha una lectura constant, en un procés de construcció i desconstrucció, d’acceptació i de rebutjos: “naznava” i “avanzan” estan al centre de tota la seva poesia, un retrocés que alhora és un punt de partida”. Els seus altres llibres: La utilidad de la muerte (1997), Okupación del alma (2002) i @-dreams (2009) foren publicats per Bassarai.

Recenment s’ha reunit el conjunt de tota la seva obra en un únic volum: Poesía Reunida 1980-2011, Ediciones Sin Fin (2017). Els seus poemes han estat inclosos en antologies d’Espanya i Mèxic i traduïts a l’hongarès, al portuguès i l’italià. Al gener de 2018 i aprofitant l’aparició de la seva Poesia Reunida 1980-2011, els seus amics poetes li van retre homenatge a la Llibreria Calders de Barcelona.

Jaume Benavente, Kepa Murua, A.G. Porta, Gustavo Vega



http://www.acec-web.org/cat/ARTICLE.ASP?ID=3337

Les dones que van desafiar el poder de l’home sobre l’art

El projecte Feminismes! presenta al CCCB dues exposicions que evidencien les relacions entre el feminisme radical dels setanta i les derives actuals.

Judit Carrera, directora del CCCB des de l’octubre del 2018, estrena la seva pròpia programació amb Feminismes!, un projecte expositiu de gran envergadura que estableix línies d’unió i ruptura entre l’explosió feminista dels anys setanta i les lluites actuals, més plurals i diverses i directament relacionades amb altres formes de desigualtat i dominació com el racisme o la transfòbia. Tot i que és probable que el públic el percebi com un projecte únic, es compon de dues exposicions: L’avantguarda feminista dels anys setanta, que aplega més de 200 obres de 73 artistes internacionals, nascudes entre el 1929 i el 1958, que pertanyen a la Verbund Collection de Viena i Coreografies del gènere, comissariada per Marta Segarra, que desplega les obres de 16 artistes contemporànies locals, representatives de les problemàtiques universals dels feminismes contemporanis. “Per això hi ha el títol en plural, que destaca la multiplicitat de perspectives, i l’exclamació, que dota el terme d’un plus de sorpresa, alerta i afirmació”, indica Carrera.

Després d’anys d’exposicions protagonitzades per la creativitat masculina, visitar una planta sencera del CCCB plena d’obres de dones evidencia la injustícia de dècades de veus silenciades o reduïdes a una simple anècdota en un panorama dominat pels homes. El recorregut arranca amb Semiòtica de la cuina, un divertit vídeo de Martha Rosler que marca una de les característiques de l’art fet per dones: la seva mirada irònica, desencantada i fins i tot humorística, que rebutja l’autocommiseració compungida per materialitzar-se en una reivindicació vital i combativa. Una actitud guerrera però no violenta, tot i la dona armada que apunta al visitant amb una pistola des del pòster de l’exposició.

L’autora, Ulrike Rosenbach, com moltes de les seves coetànies, va escollir expressar-se a través de la performance i del registre en vídeo o fotogràfic. “Aquestes tècniques els permetien allunyar-se de la tradició pictòrica, que durant segles va permetre que les dones entressin en el món de l’art només com a objecte de representació per als seus col·legues homes”, afirma Gabriele Schor, fundadora i directora de la Col·lecció Verbund, l’única a Europa d’aquestes característiques, que adquireix des de fa 15 anys només obres de dones amb la voluntat de recuperar i visibilitzar un relat gairebé desconegut, proporcionant context històric i referències als feminismes actuals.

Amb motiu de la presentació a Barcelona, la col·lecció ha incorporat set artistes locals. A més d’Esther Ferrer, l’única espanyola que ja formava part del fons, s’hi han inclòs obres d’Àngels Ribé i Eulàlia Grau, que ja han estat adquirides i també d’Eugènia Balcells, Mari Chordà i Marisa González. També s’hi han sumat Pilar Aymerich, amb les seves fotos de la històrica performance de Nyakes netejant el terra del paranimf de la UB durant les Jornades de les Dones del 1976, i Dorothée Selz, amb la seva denúncia de les escultures eròtiques d’Allen Jones de dones convertides en mobles, que es van fer famoses gràcies al Milk Bar de La naranja mecánica, de Stanley Kubrick.

Atès el gran nombre d’artistes i obres, el passeig necessita temps per apreciar els molts punts de contacte i les analogies iconogràfiques: cordes, cintes adhesives i vidres per fer visible el confinament opressiu; ironia i provocació per denunciar els estereotips de bellesa i rebel·lar-se contra la visió fal·locèntrica de la realitat. La representació dramatitzada dels rols femenins com a estratègia per renegar dels tòpics i els arquetips socials dona pas a la visió contemporània de Coreografies del gènere, que ofereix una panoràmica de les noves problemàtiques i les eternes reivindicacions, repartides en quatre focus temàtics. Les sexualitats no normatives que afloren a l’obra de Toxic Lesbian, l’ecofeminisme d’Eulàlia Valldosera, la denúncia de l’explotació sexual de Núria Güell, la reivindicació de la sexualitat de Mireia Sallarès o Maria Llopis, i la descolonització de tots els valors hegemònics, incloent-hi el feminisme de Daniela Ortiz o Julia Montilla, són alguns dels temes que es tracten en aquest recorregut. “El cos es manté com un dels espais de batalla política i cultural més important, tant als anys setanta com ara”, conclou Carrera.

https://cat.elpais.com/cat/2019/07/22/cultura/1563811423_314090.html

David Monthiel s’endú el Premio de Novela Negra L’H Confidencial 2019

El lliurament del premi es realitzarà a la Biblioteca la Bòbila el 19 d’octubre

La novel·la Nuestra señora de la esperanza está ambientada a Cadis i serà publicada per Roca Editorial a la tardor.

‘Nuestra señora de la esperanza’ és la tercera novela protagonitzada pel detectiu Rafael Bechiarelli, després de Carne de Carnaval (2017) i Las niñas de Cádiz (2018).

El jurat d’aquesta ha estat presidit perl regidor de Cultura de l’Hospitalet, David Quirós, i format por l’editora Blanca Rosa Roca; la responsable de Biblioteques de L’Hospitalet, Anna Riera; la directora en funcions de la Biblioteca la Bòbila, Esther Ruiz; lels membres del Club de Lectura de Novela Negra Manuel López i Mari Carmen Úbeda, i los especialistas en novela negra Jordi Canal y Àlex Martin.

El premi, promogut per la Biblioteca la Bòbila i convocat per l‘Ajuntament de L’Hospitalet i Roca Editorial, està dotado amb 12.000 euros. La novel·la es publicarà a l’octubre.

http://www.illadelsllibres.com/david-monthiel-sendu-el-premio-de-novela-negra-lh-confidencial-2019/